"Interpretar Goya" al Castell de Benedormiens

Goya i la seva producció plàstica han estat objecte continuat de debat i d’interpretació per part d’historiadors, pensadors, científics i artistes. Arran de l’estrena de la seva última pel·lícula, el director cinematogràfic Danny Boyle expressava que l’obra de Goya genera més preguntes que respostes i s’hi referia com el primer pintor de la ment humana. Aquest és un testimoni recentíssim de l’efecte que des de fa quasi dos segles suscita bona part de l’obra del pintor de Fuendetodos. La capacitat de reproduir els trets psicològics més recòndits de cada personatge i el propòsit d’examinar consciències que planteja l’artista en moltes creacions, sobretot de maduresa, despullen de manera colpidora conductes ocultes de la condició humana que no deixen ningú indiferent.

La sèrie dels Desastres de la guerra és un exemple característic d’aquest podríem dir gènere que traspassa la frontera de l’art per endinsar-se en l’embolicat món de l’enteniment humà i les accions que se’n deriven, un aspecte distintiu, cal recordar, que ha atorgat a l’autor la consideració d’artista avançat al seu temps. Realitzats durant la Guerra del Francès, exposen amb un detall esgarrifós les conseqüències despietades de la contesa, que pateix un poble impotent i anònim. Es tracta d’una contrahistòria en tota regla de les cròniques patriòtiques i anecdòtiques més oficials i oficioses, que es relata en un marc compositiu molt sòlid i innovador. La tècniques utilitzades, l’aiguafort i l’aiguatinta majoritàriament, permeten el contrast de les línies impreses en un fons poc generós de matisos que reforça el dramatisme escènic.

Després d’aquesta impactant col·lecció, Goya va executar els coneguts Disparates. Alliberat el torrent imaginatiu amb els també famosos Caprichos, la fantasia arribaria en aquest últim lliurament a límits insospitats d’inventiva per la seva concepció visionària i grotesca. La vellesa, la sordesa, la decepció, la rebel·lia confluïen finalment en unes visions enigmàtiques que defineixen el Goya més rupturista i transgressor.

Afrontar un missatge tan amarg com el que transmet aquesta obra gràfica convida a reflexionar sobre la poca capacitat que té l’home per aprendre de la insensatesa d’alguns dels seus actes i recordar que la raó no sempre és lògica. A ulls de l’artista, però, la necessitat de qüestionar consisteix a interpretar i exterioritzar l’efecte que li genera el desconcert i el conflicte. Si a més pren com a referent una representació tan intel·ligent d’exposició i brillant d’execució com la de Goya, l’estímul és doble i la voluntat d’expressar-ne la rèplica és ineludible.

L’exposició que es pot veure fins a l'11 de setembre al Castell de Benedormiens, Goya a Castell d’Aro, enfronta sense prejudicis l’originalitat dels Desastres amb la recreació contemporània que n’ha fet l’artista mexicà Demián Flores en els seus propis Desastres col·laterals. A més, també s’hi poden descobrir, en la col·lectiva Disbarats de Fuendetodos,les versions pròpies que han creat 38 artistes, entre els quals hi ha el testimoni de Joan Barbarà, Josep Guinovart, Mariano Rubio i Jaume Plensa.

A la imatge, "Tristos presentimens" de Goya.