Giacometti sempre estranya

Confesso (el crític també ha de tenir les seves limitacions) que, encara que m’inquieta –i potser aquest fos el seu propòsit–, no he estat un adorador de Giacometti. Vagament, els seus retrats –aquesta exposició de Mapfre en mostra alguns que li van fer els seus amics fotògrafs, de Man Ray a Robert Doisneau– recorden una mica al seu rostre la matèria dels seus bustos... Alberto Giacometti (1901-1966) era un suís italià, fill d’un pintor que feia impressionisme, que va viure molt a París i que va passar la guerra a Ginebra. Va viure fugaçment la Guerra Civil espanyola i el devia espantar l’horror. Ara el que la gent no deixa de recordar és que una de les seves escultures clàssiques, aquestes allargades i gairebé afilades, L’home que camina, es va vendre a Londres el 2010 per 65 milions de lliures esterlines. L’escultura més cara de la història, de moment.

No obstant això, la pregunta encara és: on es pot situar millor Giacometti, que va començar pintant i que va evolucionar cap a l’escultura en moltes de les seves formes. Els que creuen que només va fer tipus llargaruts, solitaris i ombrívols (que per descomptat el marquen) han de veure Mà empresonada (1932), un objecte de vinculació surrealista que mostra el braç i la mà d’un maniquí travats en un artifici de politges. Tots sabem com li va interessar, a Giacometti, el surrealisme; va participar en els seus debats i fins i tot va arribar a tenir una bona relació amb Breton. Tot i això, i d’alguna manera, Giacometti és un surrealista atípic. A París va conèixer i va tractar l’escriptor irlandès (que mai va tornar a Irlanda) Samuel Beckett, i en la seva relació absurd/existencialisme jo situo millor el Giacometti més significat i significatiu. Aquests homes o dones foscos i primíssims que caminen sols o aquests altres que estan quiets, junts i separats com arbres sense branques (El clar, 1950), estan més a prop de La nàusea”, de Sartre, o de Tot esperant Godot, de Beckett, que de cap obra de Breton. Per mi no hi ha dubte que si Giacometti inquieta –ell pensava que les seves obres haurien, mentalment almenys, d’acabar-les altres –sobretot, si un s’atura un instant davant de tanta soledat negra (o blava, com al quadre del 1954 Dona dreta al taller), el que primer sent és un punt d’angoixa. Sense la seva barbàrie sacra, Giacometti s’emparenta amb Bacon, que sembla (d’entrada) el seu pol oposat; són artistes de l’angst no dels deliris onírics, o només col·lateralment. Alguns crítics parlen del fracàs com una cosa relacionable amb Giacometti. Jo no ho acabo de veure, llevat que es pensi en el fracàs existencial de l’home, en aquest cas estem, una altra vegada, en el camí sartrià o en l’absurd. Una exposició de Giacometti no exalta (almenys no pas a mi), però deixa un pòsit d’inquietud i de desubicació: segells evidents del que va ser l’art modern. Després, potser frívolament, puc pensar –després de veure els magnífics passejants sols, obscurs, abstrets– que caldria tenir una casa de l’estil Van der Rohe per poder situar, d’acord amb l’estètica, un Giacometti, i aquest no és el cas. Perquè hi ha molts grans artistes, les obres dels quals –molt singulars, com ara les espines allargades de Giacometti– un no aconsegueix veure al seu costat. Un simple dir, des d’un altre angle.