Fàbriques i creadors

La necessitat dels artistes d’utilitzar uns espais apropiats a les seves necessitats individuals i a la seva pràctica professional ha existit sempre. La desmaterialització de l’art, des de les pràctiques conceptuals dels 60, va alliberar els artistes d’una implicació personal en el procés d’elaboració dels objectes artístics, i el concepte de taller, tradicionalment considerat com el lloc d’aprenentatge dels aspectes més artesanals del treball artístic o l’espai on l’artista experimenta en solitari la gènesi de la creació, va canviar per esdevenir un laboratori d’idees en el qual el creador conceptualitza però no necessàriament formalitza o objectualiza els seus projectes.

Grans espais, edificis no rehabilitats o edificis industrials s’han adaptat tradicionalment a aquestes necessitats dels creadors i han donat origen a clixés quan el cinema ha volgut representar la figura de l’artista o acudits que els caricaturitzen (“per què els artistes necessiten estudis tan grans?, per què tenen tant d’ego que no cap en espais més petits”).

La utilització d’antigues fàbriques com a espais laboratori per a l’experimentació artística multidisciplinària no és nova i passa en molts països, però sí que és diferent la manera com sorgeix o es gestiona. Mentre que a Alemanya i Anglaterra acostumen a ser espais privats, gestionats per associacions o entitats, a l’Estat francès, igual que a l’espanyol, són gestionats per l’administració pública. Aquest tipus de política cultural compleix una doble funció (un cop construïts i inaugurats els museus, auditoris i biblioteques corresponents), ja que d’una banda recupera el patrimoni industrial i, de l’altra, dóna suport als creadors oferint equipaments públics dedicats a la investigació artística, on puguin sorgir projectes híbrids arran de la col· laboració entre creadors de diferents disciplines.

Però què necessita realment un artista per treballar?, espai?, metres quadrats? No sempre. Moltes vegades, una taula, un ordinador, un telèfon mòbil i sobretot connexió a internet són els requisits imprescindibles per poder treballar, quan el paper de l’artista és més proper al d’un investigador que en moments puntuals de la producció dels seus projectes, quan sí que necessita d’un gran espai o d’uns col·laboradors procedents d’altres àmbits o, directament, de serveis i proveïdors industrials. Quan el treball d’un artista s’assembla més al d’un director de cinema (més independent que Hollywood) que ha d’investigar, explorar altres àmbits, fer entrevistes, viatjar, llegir, escriure, filmar o comptar amb altres col·laboradors, més que de grans espais i metres quadrats, segurament necessitarà de recursos, temps, mobilitat, trobades, intercanvis, visibilitat i projecció.

Els espais i els llocs són importants, però encara ho són més els recursos i, sobretot, la visió. La Factory d’Andy Warhol no ha passat a la història de l’art pel tipus d’espai que va ser (un loft situat al carrer 47 Est de Nova York), sinó per la dinàmica que va generar, per les seves portes obertes a nombrosos col·laboradors i personatges i el seu caràcter de lloc de confluència en què passaven coses: es filmaven pel·lícules, es pintava, es produïen sèries d’obres i tenien lloc xerrades o trobades, tant intel·lectuals com sexuals. La Factory de Warhol és un bon exemple de la necessitat d’emfatitzar el contingut més que el continent, encara que no oblidem que era un espai independent, privat i comercial.

Sempre és positiu que des de les administracions públiques es doni suport als artistes, i se solucioni el problema dels alts lloguers tot oferint uns equipaments en què es creïn les condicions adequades per poder desenvolupar una tasca creativa de la manera més independent possible tot facilitant recursos, temps, mobilitat, trobades, intercanvis i visibilitat. Són aquestes dinàmiques i no d’altres les que donarien sentit ara mateix a la gestió d’antigues fàbriques destinades a la creació.

A la imatge, El Graner, fàbrica de creació especialitzada en arts del moviment. © Gunnar Knechtel.