Amagar la cultura

En aquest món només es fan les coses amb persones decidides. En el cas del conjunt del llegat Picasso n’hi ha dues: André Malraux i el general De Gaulle. Som a l’any 1958; el general és el president de la República Francesa i Malraux, el seu ministre de Cultura. Picasso viu i treballa de valent, però ja té 77 anys i cal anticipar-se als esdeveniments. Malraux pren consciència que la vida social i familiar de l’artista és molt complexa i que quan mori hi ha el risc que la poderosa producció del genial plàstic, català d’adopció, se’n vagi en orris per plets i disputes. Malraux, decidit, fa aprovar per De Gaulle una llei especial que contradiu totes les fins aleshores establertes sobre herència de béns: són fills de Picasso tots aquells en què hi hagi consens social que ho són. Qüestió resolta: l’Estat francès decidirà amb rapidesa quina és la seva part i en poc temps, des de la mort de l’artista, 1973, quedarà constituït a París el museu més important sobre Picasso que hi hagi al món.

Passem a Barcelona; uns galeristes, els cosins Gaspar, per la seva gosadia en temps de Franco i a través de Sabartés, amic de Picasso des de la seva joventut barcelonina i, en aquells temps, el seu secretari personal, entren en contacte i, producte d’unes quantes converses, Sabartés decideix deixar a Barcelona la seva col·lecció particular d’obres de Picasso; tot seguit, s’hi afegeix l’artista i ofereix incrementar aquest peculi amb la seva producció que roman a la ciutat, a casa dels seus familiars, els Ruiz Vilató. Però hi ha un inconvenient: qui mana a Barcelona són els fidels representants del caudillo, que de cap manera acceptaran la penetració a Espanya dels testimonis plàstics d’un enemic manifest del règim. 

Cal resoldre la qüestió: cercar algú del règim que accepti fer el paper d’aquell que no sap de què va la cosa; serà l’alcalde de Barcelona, Porcioles, el seu assessor en qüestions plàstiques, Joan Ainaud de Lasarte, i un motiu justificador de les obres de recuperació del barri de la Ribera. Un notari ho legalitzarà tot, Ramon Noguera. El 9 de març del 1963 tindrà lloc la inauguració de la col·lecció Sabartés al Palau Berenguer d’Aguilar, del carrer de Montcada. 

Unes voluntats decidides feren possible cada nou pas endavant, i hauria estat un escàndol internacional fer-ho tirar tot enrere. Després, seguidament, arribarien altres donacions de Picasso, el maig del 1968, Las Meninas (1957) i Retrat blau de Sabartés (1901). Més tard s’hi afegirien les ceràmiques.

L’únic i especial fons Picasso-Barcelona es va fer per decisions efectives. Altrament encara estaríem discutint si és oportú o si ens agrada aquella obra.