La figura de Nicolau Raurich (Barcelona, 1871-1945) esdevé l’eix central de l’exposició Nocturn diürn. Sant Pol de Mar. 1911-1980 que, comissariada per Perejaume, dóna el tret de sortida a les activitats de celebració dels 10 anys de vida de la Fundació Palau de Caldes d'Estrac. A l’entorn d’aquest artista –que arriba a Sant Pol de Mar el 1911 i on fa successives estades fins al 1933– es trena, en aquesta vila costanera, un discurs de polaritats entre artistes nocturnistes i d’altres de diürns i lluminosos.
A finals del 1984, Raurich s’instal·la a Roma amb la intenció d’ampliar els seus coneixements artístics; un fet poc habitual en aquell moment, atès que la pintura catalana de caire innovador estava condicionada per la naturalista francesa, com ho demostra la generació més jove dels modernistes que seguien el paisatgisme de plein air. Les seves inquietuds plàstiques l’encaminen a recórrer un tipus de pintura de tradició fortunyiana, melangiosa i força decadent, en comparació amb els seus coetanis. No obstant això, aquest ressò d’arrel romàntica no tindrà continuïtat, encara que la influència de Fortuny es mantindrà en etapes posteriors, com ara en algunes de les obres realitzades a Sant Pol durant la dècada del 1910, especialment les que representen entorns de patis. En aquesta vila, Raurich redescobreix la Mediterrània, on comença una nova etapa en recuperar l’anhel per fer una “pintura tan catalana com sigui possible”, com ell mateix diu nombroses vegades, i que es va veure reflectida en les anomenades Visions mediterrànies. Vers el 1913, les seves composicions se centren en blavoses i violàcies llums capvesprals i nocturnes amb una combinació de turons, mars i celatges. Aquesta visió opaca de la nit –contemporània dels blaus de Picasso– resta encara més potent pel gran protagonisme que adquireix la matèria pictòrica, la gruixària i l’empastament textural, treballats amb relleu i lliure de forma. Una sèrie de pintures dedicades als capvespres, crepuscles i nocturns il·luminats amb la claror de la lluna, impregnats d’una blavositat i d’un entenebriment que banya l’ambient. Però l’autor de les primeres pintures sobre aquesta població i el que fomentà aquest nocturn santpolenc va ser l’autodidacta Miquel Campeny (1871-1920), sobretot gràcies a les seves classes de dibuix, a les quals van assistir, entre d’altres, Joaquim Pou (1892-1956) i Benet Martorell (1888-1976). Tots dos, seguidors del Raurich nocturn, van rebre el seu mestratge sobretot pel que fa a la tècnica de reflectir l’efecte de la nit sobre el paisatge –que en cinema s’anomena “nit americana”–; una tècnica consistent a pintar a ple sol i enfosquir posteriorment la imatge amb successives capes de gammes blavoses que van canviant les tonalitats càlides per fredes, fins que la llum del sol esdevé un clar de lluna.
Paral·lelament a aquesta visió noctambular, es va gestar una obra diürna, esclatant i assolellada a través de l’arquitecte més influent que ha tingut Sant Pol, Ignasi Mas (1881-1953) i de Joan Vila (1888-1980), que va començar a pintar als 82 anys. Sigui un o altre corrent, Perejaume defensa que la transgressió els uneix, ja que tots pintaven des de la memòria: els diürns, des d’una memòria assolellada, intuïtiva i sorprenent, mentre que els nocturnistes rauriquians transformaven, a l’estudi, escenes diürnes en plenilunis.
La mostra es podrà veure fins al 26 de setembre del 2013.
A la imatge, "Marina" de Nicolau Raurich.