Edip Rei

He parlat els últims mesos, per casualitat, amb artistes joves i responsables de centres artístics dedicats a la creació jove o emergent (en realitat no eren tan joves, gairebé tots passaven de la trentena i eren depressius) i la seva actitud m’ha fet reflexionar sobre el paper de l’Estat en el món de l’art i la cultura en general. Els artistes odiaven el risc, que consideraven el seu enemic principal, i els responsables parlaven amb els artistes i els tractaven com si fossin discapacitats. En tot sistema edípic, origen de violents i terribles conflictes, però també font mil·lenària d’aliment per a tot procés creatiu, trobem la figura del pare i la figura de la mare. També en tota organització repressiva (l’Estat, la família...), basada en l’ordre, es necessiten aquestes dues figures complementàries: una que et reconeix i garanteix el teus drets, i l’altra que t’obliga en els teus deures [si no és que plantegis un sistema experimental, sempre respectable, però no sembla aquest el cas]. Però entre aquests artistes no hi havia pare. La mare, el centre d’art, feia tota la feina, com aquestes mares que sobreprotegeixen els seus fills per donar sentit a la seva pròpia vida, que no en té cap. La seducció, l’excitació, la relació incestuosa és impossible perquè, en no haver-hi pare, no ofèn ningú. Només hi ha contingut i acaronament maternal. Amb l’Estat passa una mica el mateix, i només crea joves artistes dèbils i ridículs o fills que s’assemblen sospitosament massa al seu pare, com aquests fills de la dreta política religiosa que es vesteixen igual (els mocassins, les camises blaves o roses, les sabates nàutiques, els rellotges, etc.) que el seu progenitor: són les empreses culturals... Un sistema col·lectiu estricte ha d’afavorir fets col·lectius establerts. L’Estat ha de ser ultraconservador en matèria cultural. Ha de ser un pare rígid i inflexible, excessiu i un punt injust, fins i tot. Ha de dedicar a la cultura recursos infinits i no ha d’ajudar, ha de premiar i recompensar els que ja són més rics i coneguts. Aquí és on es dóna aquest ideal en què la força de la persona emergent o jove pot lluitar contra això, contra el pare per guanyar-se el favor de la mare, que en l’artista és la musa, sempre present, sempre llunyana. L’Estat ha de trencar ponts, no els ha de crear, ha de glorificar les glòries nacionals fins al límit, la història ja les rebaixarà, si convé. I la força de voluntat dels individus particulars, l’odi irracional interioritzat també vencerà aquesta glorificació. L’Estat no ha de jutjar continguts, com el pare no s’interessa pels petits problemes psicològics del seu fill. L’Estat sanciona la cultura ja institucionalitzada, que no és ni tan sols valors (això es el folklorisme, la cultura popular), es tracta de fets; la seva missió és ètica, però buida de contingut; és a dir, no patriòtica, no sentimental. 

A la imatge, instal·lació de Torres Monsó a la Fàbrica Coma Cros de Salt. (Foto Josep M. Oliveras)