Fàbriques de Creació de Barcelona

Fàbriques de Creació de Barcelona és l’aposta de la ciutat per la creativitat a partir de la rehabilitació d’antics espais fabrils recuperats per a nous usos a disposició dels col·lectius artístics. Aquest programa, que inicialment es va anomenar Art Fàbriques, va ser presentat per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona l’octubre del 2007 com a resposta a una reivindicació històrica de diversos artistes i col·lectius culturals de la ciutat que, en un moment determinat, van expressar la necessitat de disposar d’espais adaptats a la creació i la investigació. Una circumstància que, sumada a la successiva desocupació d’edificis en bona part industrials, va impel·lir el govern de la ciutat a augmentar la xarxa pública creativa de Barcelona a través de la transformació d’antics espais, en la seva majoria fabrils, en espais generadors de cultura. 

Avui, Fàbriques de Creació de Barcelona –que com a xarxa viva roman oberta a la incorporació de nous membres– està integrada per deu edificis de titularitat municipal (onze ben aviat) que representen més de 35.000 metres quadrats d’antics terrenys industrials posats en servei pels col·lectius artístics, que són els que estructuren i fan créixer aquest programa i alhora garanteixen l’excel·lència de la creació. Es tracta en la seva majoria d’antigues fàbriques rehabilitades per a nous usos que l’Ajuntament posa a disposició de diferents col·lectius per estructurar el programa. El pla inclou també una fàbrica de gestió íntegrament municipal, Fabra i Coats, que per raons de dimensió, de pressupost i de la varietat de llenguatges artístics amb què treballa està cridada a ser la nau capitana del projecte i a liderar-lo en totes les seves dimensions. 

Una altra de les particularitats d’aquest programa és que, atès que es tracta d’espais escampats per diversos districtes de la ciutat, genera diverses centralitats d’innovació cultural: és a dir, en lloc de focalitzar en un sol punt el seu radi d’acció, el dissemina. Si els volguéssim trobar en un plànol de la ciutat, els hauríem de buscar a Sant Andreu (Fabra i Coats i Nau Ivanow), Sants-Montjuïc (l’Illa Philips), Ciutat Vella (La Seca), Sant Martí (La Escocesa, La Central del Circ i Hangar) i Nou Barris (l’Ateneu Popular de Nou Barris). Més endavant s’hi afegiran Pau i Justícia, a Sant Martí, el Canòdrom, a Sant Andreu, i un nou espai de dansa i arts escèniques, a les Corts. A diferència d’altres períodes, actualment apostem per dispersar la cultura pels barris de la ciutat i no pas per concentrar-la. En alguns casos, aquests espais ajudaran a la gentrificació dels barris històrics; en d’altres, permetrà recuperar antics barris fabrils perifèrics per a aquestes noves centralitats amb l’objectiu de generar districtes tecnològics i d’innovació, també cultural.

D’altra banda, és important remarcar que les fàbriques són equipaments artístics i laboratoris de creació que actuen en l’àmbit professional. No es dirigeixen al públic general ni als creadors amateurs, sinó a aquells que fan de la creativitat la seva professió i que al seu torn poden fer de la cultura un dels motors econòmics i de desenvolupament de la ciutat i li donen identitat, tant en l’àmbit local com en l’internacional. 

Quan des de la V Tinència d’Alcaldia pensem en la Barcelona del segle XXI, sempre apareix la voluntat de potenciar el que es coneix com a “classe creativa”. Però d’on surt aquesta classe creativa?, potser us demanareu. Com es crea? Com es potencia? Com sempre, no es tracta només d’un tema econòmic; això sí que ho sabem.

Al meu entendre, tot això té molt a veure amb allò que anomenem la naturalesa del lideratge, entesa com a estils diferents de coneixement, reflexió, sensibilitat i acció. Els qui ho han estudiat saben que suposa una necessitat de donar resposta a les demandes de l’entorn i de les organitzacions de futur, en tots els àmbits, locals i globals, i en tots els estaments socials. Un bon lideratge que és generador i multiplicador d’idees, valors i actituds. I, per tant, la fórmula de com es produeix aquest aprenentatge de lideratge és essencial. Les escoles de negoci n’han fet una raó de ser. En el terreny dels líders empresarials, tot simplificant, podem diferenciar dues menes de lideratges, els que anomenem executius i els empresaris, avui emprenedors. Tots dos són absolutament necessaris. Amb funcions diferents.

I en aquest punt podem trobar una de les primeres claus. Per explicar-ho hi ha una coneguda metàfora micològica, la que distingeix entre xampinyons i rovellons. Vejam si n’extraiem alguna pista

Els xampinyons, com sabeu, es poden conrear, coneixem els passos a seguir per produir-los amb el grau de qualitat òptima i en grans quantitats. Els podem adquirir al mercat tot l’any i els podem conrear segons les necessitats de la demanda. Els rovellons, en canvi, no. Aquests senzillament “apareixen”, no els podem conrear en massa i, atès que només neixen durant una època de l’any, tot sovint són escassos, van buscats i, com a conseqüència, són cars. Avui, sens dubte, no podem “produir” rovellons, però tanmateix sabem quines condicions ambientals idònies n’afavoreixen l’aparició, sabem que en un tipus de bosc concret, muntanyós, en un moment determinat de l’any, amb una temperatura i pluviometria concretes, “apareixen”; i sabem, també, en quines condicions és impossible que brotin. Així doncs, des d’un punt de vista micològic metafòric, la clau de volta pel que fa a l’aparició de la classe creativa potser rau en el fet de crear les condicions necessàries perquè aquesta classe creativa, aquests artistes, aquests gestors culturals trobin a la ciutat els espais, els equipaments, les comunitats, els recursos, l’ambient idoni per desenvolupar-se en plenitud.

Les fàbriques esdevenen espais especialment receptius a l’experimentació amb els nous llenguatges i al diàleg entre disciplines. Moltes s’expressen com a espais que permeten la biodiversitat creativa de les ciutats d’avui dia. Han esdevingut els centres tractors de la investigació entorn del món digital, les noves tecnologies i la creació artística. En definitiva, han esdevingut els espais més capdavanters de l’I+D cultural.

El programa Fàbriques de Creació de Barcelona es pot concretar en cinc eixos estructuradors que configuren la seva identitat conceptual. Cal entendre que tots ells formen part d’una mateixa estratègia. És a dir, són vectors que naveguen en una mateixa direcció i que, per tant, no es poden entendre de manera aïllada. 

El primer eix és la internacionalització. La solidesa de la internacionalització depèn de la capacitat expansiva dels projectes culturals. Les fàbriques només seran motor de desenvolupament local si impulsen projectes en els circuits internacionals que fomentin la posició i la projecció d’una determinada identitat, d’una visió i d’un segell propi. És a dir, han de tenir una clara identitat local i alhora una mirada oberta; han d’actuar segons una lògica global (pel que fa a processos i llenguatges) i alhora alçar-se amb una veu pròpia i diferenciada per donar valor al talent local.

En segon lloc, la transversalitat en els continguts culturals. Aquests darrers anys, Barcelona s’ha caracteritzat per una explosió d’agents culturals d’una diversitat ingent. Equipaments i institucions públiques hi conviuen amb indústries culturals i associacions de tota mena, una convivència que no només implica compartir espai, sinó que tot sovint provoca interaccions i complementarietats difícils de trobar en altres entorns urbans molt més compartimentats. En aquest sentit, entenem, com ens deia el filòsof Gilles Deleuze, que bona part dels continguts més creatius es troben actualment en les interfícies dels diferents llenguatges artístics. Parlem de creativitat i connectivitat, de multidisciplinarietat i d’interdisciplinarietat de llenguatges. 

El tercer eix estructurador que configura la identitat conceptual del programa Fàbriques de Creació de Barcelona és la integració en les xarxes professionals de treball. Les circumstàncies actuals, de dificultats i canvis constants, obliguen els professionals de la cultura a donar respostes i solucions immediates que permetin fer viables els projectes culturals. Per aquest motiu, les fàbriques de creació han de ser punts d’enllaç amb altres xarxes professionals –educatives, socials, empresarials, acadèmiques– que generin impactes específics i afavoreixin el desenvolupament de noves iniciatives que conduiran a la creació de nous productes i serveis culturals. Les noves tecnologies i la transformació que aquestes comporten en les formes de relació i participació faciliten la creació d’aquesta mena de comunitats, en les quals és possible beneficiar-se de l’experiència de cada individu i crear espais de trobada i mecanismes de participació. 

El quart aspecte sobre el qual s’estructura el programa és l’excel·lència en els continguts. Definir-se i trobar un lloc propi, un model diferenciat i una veu única suposa perfilar la identitat de cada fàbrica, la qual cosa demana, essencialment, un exercici d’excel·lència, de qualitat artística, de rigor i professionalitat. Les fàbriques són equipaments artístics que actuen estrictament en l’àmbit professional –professional, i no pas amateur– i, per tant, és fonamental identificar i segmentar els seus actors i els seus públics de manera que aquests espais es complementin amb altres equipaments no professionals de la ciutat, com ara els 51 centres cívics, els 29 casals de barri i les 38 biblioteques públiques, que, per la seva banda, ja fan el paper de permetre a la ciutadania expressar-se artísticament des d’una perspectiva de districte, de barri, d’allò que anomenem cultura de proximitat.

El cinquè i darrer eix és la hibridació de funcionament públic i funcionament privat. La crisi, que s’ha interpretat com a punt de partida per a una nova concepció i perspectiva dels espais per a la creació, també suposa una nova interpretació del funcionament econòmic d’aquests projectes, de la seva sostenibilitat i la seva eficiència. Una sostenibilitat que, en el moment actual i a parer meu, implica un model d’hibridació entre el sector públic i el privat en què cadascuna de les parts ha d’assumir el seu nou rol, creixent junts gràcies a les complicitat de cofinançament, de mecenatge i patrocini. Les 3 P, que diuen els anglosaxons: Public & Private Partnership. Es tracta d’un model de cert èxit que, en un moment de clara recessió econòmica com el que vivim ara, evita una excessiva dependència dels diners públics. 

I per últim, és important prendre consciència que hi ha un model Barcelona de fàbriques de creació, amb les seves particularitats, que es defineix amb criteris propis després d’haver estudiat en profunditat i visitat els models de Londres, París, Amsterdam, Berlín, Madrid i Pequín.

Amb aquest escenari, el programa Fàbriques de Creació de Barcelona potencia totes aquelles condicions que fan possible ampliar la base creativa de la ciutat a tots els àmbits de l’expressió artística, el pensament creatiu i la innovació. El programa és sinònim d’interconnexió, de procés col·lectiu, d’innovació i d’intercanvi: apel·la directament al model de ciutat que Barcelona vol ser. 

(*) Llucià Homs és el Director de Promoció dels Sectors Culturals. Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona.

A la imatge, Fabra i Coats, fàbrica multidisciplinar de Barcelona. Foto Gunnar Knechtel.