De la producció... a la producció, passant per la creació

Catalunya és i ha estat un país industrial. És ple a vessar de petites i grans construccions vinculades a la producció industrial, i no tan sols a la ciutat, als espais urbans, com tendim a pensar, sinó arreu, als espais rurals i fins i tot en plena muntanya. A Catalunya, el procés d’industrialització no va ser tan sols urbà, sinó també rural. Canals, molins, rescloses, mines i una infinitat de petites i grans estructures i artefactes industrials són visibles fins a l’últim racó del territori, del Pirineu a les Terres de l’Ebre, de l’Empordà a la Franja de Ponent. En sobresurten, és clar, les fàbriques, els centres de producció industrial pròpiament dita, enclavades a la perifèria i també al bell mig de la ciutat –fins i tot dels nuclis antics– i esteses pel conjunt del territori, ja sigui resseguint els principals cursos fluvials en forma de colònies industrials, ja sigui a tocar de petites rieres i rierols.

Tots aquests paisatges industrials sorgits a Catalunya arran de la revolució industrial del segle XIX constitueixen un ric llegat col·lectiu de gran valor històric, patrimonial, estètic, simbòlic i identitari. Les fàbriques en representen les construccions més notables, tant pel que fa a les dimensions com a l’arquitectura, representativa de l’estil constructiu de l’època. Aquestes són les edificacions que han estat rehabilitades en els darrers anys per encabir-hi usos habitualment vinculats a l’oci i a la cultura. Per descomptat, a Barcelona, com reflecteix molt bé aquest número monogràfic, però també a Igualada, a Capellades, a Vic, a Manlleu, a Banyoles, a Olot, a Girona, a Salt, etc., és a dir, a pràcticament totes les ciutats petites i mitjanes del país. En totes trobem alguna edificació industrial d’alt valor artístic i arquitectònic que ha estat restaurada i que avui actua com a centre cívic, casa de cultura o museu. Hem passat de la producció a la creació, i això és fantàstic… però no n’hi ha prou. M’explico.

En uns moments en què Catalunya reivindica de nou la seva vocació industrial, potser fóra bo redreçar la mirada cap a les restes de les construccions industrials originàries i –encara més– cap als paisatges industrials primigenis que ens continuen acompanyant avui per repensar-los no tan sols com a nous espais d’oci i de cultura, sinó també com a nous espais de producció. Òbviament, les antigues colònies industrials o les adoberies avui tancades ja no s’ompliran mai més de la ingent quantitat de treballadors que hi passaren mitja vida, ni tampoc retornaran els vells sistemes de producció, però sí que podrien reintroduir-se en els circuits de producció dels mateixos o de nous sectors industrials mitjançant la recerca i la innovació. Això és exactament el que està succeint en aquests moments en algunes de les antigues adoberies del barri del Rec d’Igualada, on, en esplèndides naus industrials, coexisteixen avui, gràcies a les seves grans dimensions, joves emprenedors vinculats al disseny tèxtil i a la moda amb despatxos de professionals diversos i amb artistes que requereixen espais amplis i diàfans per a la seva pràctica artística. Les polítiques de planificació territorial i urbana haurien de ser conscients d’aquestes noves realitats i actuar en conseqüència.

Es tracta de ressituar, de reincorporar, de reintegrar en el teixit productiu contemporani els vells paisatges industrials abocats a la decadència com a resultat de les crisis industrials successives. I el mateix podríem dir dels vells paisatges industrials vinculats a la generació d’energia: en uns moments en què s’està replantejant de dalt a baix el model energètic del país, potser convindria redreçar la mirada de nou cap a aquestes fonts d’energia que precisament van contribuir a l’emergència dels paisatges industrials que avui tant valorem. Es tractaria, per exemple, de tornar a utilitzar les desenes de petites turbines esteses pels cursos fluvials del país i generar energia neta per ser consumida en l’entorn immediat. Convenientment modernitzats i tecnològicament adaptats, aquests vells-nous espais de producció d’energia permetrien unir sostenibilitat (futur) amb valor patrimonial i històric (passat).

Tot plegat fa necessari superar la visió del paisatge industrial com un mer inventari d’elements aïllats i entendre que cada peça és part d’un conjunt que li dóna sentit i raó de ser. Vet aquí el plantejament en què se sustenta el dossier digital sobre paisatges industrials elaborat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya i consultable al seu web Catpaisatge.net. Aquest recull d’informació disponible a internet a l’entorn dels paisatges industrials prioritza les iniciatives que han valorat els artefactes industrials més enllà de les quatre parets que els delimiten, i que han obert l’objectiu per incloure també conceptes com ara el de la construcció i la gestió del paisatge que els emmarca.

(*) Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (www.catpaisatge.net)