La Virrena, Centre de la Imatge presenta "This is Not a love Song"

L’exposició que fins al 13 d'octubre del 2013 es fa a La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona no deixa ningú indiferent; a més, provoca gran curiositat a músics, crítics d’art i musicals, artistes, a tot tipus de públic i, especialment, a un gran nombre de públic jove. Aquest darrer detall, important, especialmente si tenim en compte la poca presència de visitants locals en la majoria d’exposicions que ens envolten. De fet, i en l’àmbit personal, ha estat una de les poques vegades que un estudiant es dirigeix a mi per preguntar-me què tal és la mostra o, comentant entre rialles: “El cap de setmana vaig anar a la mostra sobre videoclips que hi ha a la Virreina (…) hi havia algunes de les peces que hem vist a classe i alguna més (…) canvia molt veure les obres al projector de classe o a la sala… ha, ha, ha...mola més.”

La meva reacció, poc dissimulada, és de joia. És cert, canvia molt veure les obres amb espai i oxigenades. De fet, aquest és un dels punts que caldria destacar de la mostra: la bona disposició de les obres en l’espai és inqüestionable. Poques vegades s’aconsegueix crear un recorregut audiovisual, el contingut del qual és inabastable, extens i dens, i tenir ganes de veure’n més.

This is Not a love Song és un recorregut temàtic i cronològic fonamentat en les múltiples relacions entre videocreació i música. Tot i que en un principi se’ns presenta com a música pop, puc assegurar que va més enllà, i podem parlar també de rock, punk i de moltes de les manifestacions culturals que van protagonitzar l’escena underground nord-americana en la dècada dels seixanta. De fet, el mateix títol de la mostra al·ludeix a un dels clàssics dels Sex Pistols.

La mostra comença als seixanta i acaba en l’actualitat, i reuneix el treball de més de 50 artistes, des d’alguns dels pares del llenguatge audiovisual fins a alguns dels exponents actuals: Andy Warhol, Dan Graham, Tony Oursler, Candice Breitz, Jeremy Deller o Douglas Gordon.

La mostra es divideix en dos seccions, per un costat: Pop i videocreació. Genealogies compartides, que reuneix més de 40 peces de videocreació, algunes de les quals inèdites a l’Estat, i que traça un recorregut que inclou pioners del videoart, com ara Nam June Paik, Eric Siegel o Jud Yalkut. I, per l’altre, Música per als teus ulls. Arts visuals i estètica del videoclip, que podríem resumir com una història d’intercanvis i diàlegs no pactats i que ens permet, alhora, comprovar, de nou, com les relacions i els intercanvis sempre hi han estat i hi seran. Com, en definitiva, els llenguatges artístics es retroalimenten. 

En aquest cas, a més, és interessant veure com les dues manifestacions, música i art, van caminar plegades i van saber moure’s conjuntament dins el territori de l’experimentació, la utopia i la incorrecció política. Quelcom que, com bé assenyala el comissari, caldria recuperar i recordar dins i fora de les aules.

A la imatge, "Baber sèries", videoinstal·lació de set canals. Cortesia de la Col·lecció Thyssen-Bornemisza Art Contemprary, de Viena.