Seminari sobre Antoni Tàpies a l'auditori del MACBA

Els dies 18 i 19 d'octubre se celebrarà a l'auditori del Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) un seminari sobre Antoni Tàpies.

Programa del seminari: Divendres 18 d’octubre: 18.00 h. Introducció a càrrec de Bartomeu Marí, director del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA); Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC); i Laurence Rassel, directora de la Fundació Antoni Tàpies.18.30-19.45 h. Dawn Ades, “L’obra primerenca de Tàpies: de Capsa de cordills a Dau al Set”. Rèplica a càrrec de Maria Josep Balsach. 19.45-21.00 h. Isabel Capeloa Gil, “De perifèric a alternatiu, i d’alternatiu a perifèric. Significats contemporanis de la modernitat”. Rèplica a càrrec d’Antonio Monegal. Dissabte 19 d’octubre: 10.00 h. Introducció, presentació i conclusions del dia anterior a càrrec de Laurence Rassel. 10.30-11.45 h. Barry Schwabsky, “Riallades amb Franco: Tàpies i la renacionalització”. Rèplica a càrrec de Nuria Enguita Mayo. 11.45 h. Pausa cafè. 12.15-13.30 h. Luis Pérez-Oramas, “Modernitat traumàtica, polítiques de l’incommensurable”. Rèplica a càrrec de Martí Peran. 13.30 h. Dinar. 16.00-17.15 h. Bernard Blistène, “Què han esdevingut els mestres?”. Rèplica a càrrec de Carles Guerra. 17.15 h. Cloenda a càrrec de Xavier Antich. 

El nom de Tàpies encarna una modernitat problemàtica. La seva obra recorre l’última meitat del segle xx i demostra una extraordinària sintonia amb els moviments culturals del moment. No obstant això, la figura de Tàpies pivota sobre un gran individualisme, marcat per una autobiografia construïda a través de les memòries personals, i que aviat esdevé una confessió de caràcter mític. Encara que no ha estat ignorat ni pels grans museus de la modernitat ni pels relats històrics de l’art del segle xx, el fet és que les institucions han mostrat una dificultat manifesta a assumir les tensions de les quals Tàpies n’és un símptoma.

L’obra de Tàpies es produeix en gran part durant la dictadura franquista. Al llarg d’aquest període, l’artista es convertirà en una icona internacional. I és que, tot i el clima de repressió propi del franquisme, sembla que l’articulació de la modernitat estètica va ser possible. Ara bé, a aquesta modernitat que triomfava arreu del món –emblematitzada per una abstracció coherent amb el liberalisme imperant– li faltava un vessant crític. A diferència del que passava en el context anglosaxó, on la modernitat es va desplegar en una doble via (d’aquí la dualitat dels termes Modernity/Modernism), Tàpies va representar aquí una modernitat sense la correspondència social que calia imaginar. D’aquí en deriva la seva reputació d’artista hermètic i complex a la vegada.

S’haurà d’esperar a l’adveniment de la democràcia per observar el desplegament polític de l’obra de Tàpies. I, quan aquest moment arriba, la seva identitat estètica no ha canviat substancialment. De fet, la mateixa forma dels anys precedents permetrà ara lectures més polititzades i crítiques. Això farà de Tàpies l’exemple d’una modernitat perifèrica, obligada a negociar la seva circulació internacional, així com el valor simbòlic i d’ús que adquireix a dins i fora del país. En el procés d’aquesta negociació sorgeix una forma de producció de significat genuïna i singular, que sovint atorgarà un caràcter ambigu i polisèmic a l’obra.

A la imatge, retrat d'Antoni Tàpies al seu taller © Fundació Antoni Tàpies 2013 © Gasull fotografia 2013.