MNAC-Tàpies: reconciliació

La cooperació entre la Fundació Antoni Tàpies i el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) pot obrir vies de coneixement i aportar noves lectures i mirades sobre l'art català.

Després de la mort d’Antoni Tàpies, el febrer del 2012, a Barcelona es poden veure actualment dues extenses exposicions de l’artista, una a la fundació que porta el seu nom i que va ser creada per ell mateix i l’altra al MNAC. El conjunt de l’obra exposada abasta des del 1945 fins al 2013.

Amb la mostra al MNAC, d’alguna manera aquesta institució es reconcilia amb Tàpies anys després de la polèmica que es va suscitar arran del projecte de l’escultura Mitjó*. L’arquitecta Gae Aulenti va ser l’encarregada de remodelar el Palau Nacional amb l’objectiu de situar-hi el museu, eren els moments previs als Jocs Olímpics del 1992 i el museu havia de ser una finestra al món de la nostra cultura. Es va voler posar una obra de Tàpies a la sala oval. Tàpies va proposar un mitjó monumental d’uns 18 metres d’altura. En aquells moments certes classes benestants i retrògrades que sempre havien rebutjat Tàpies van fer ús de tota la influència que tenien per impedir que l’obra d’un artista català reconegut internacionalment fos enaltida en un lloc destacat del MNAC i l’escultura no es va arribar a realitzar.

I és que Tàpies des de sempre ha tingut grans defensors i grans detractors. També ell mateix havia generat polèmiques, com ara les picabaralles que va mantenir amb els joves conceptuals, que va criticar d’una manera contundent. També és veritat que la classe artística ha tingut sempre dues posicions a l’entorn de Tàpies: per una banda, d’admiració i, per una altra, una de molt crítica, perquè entenien que l’artista en certes ocasions havia impedit que altres de més joves poguessin prosperar, d’aquí el famós anagrama EL-TAP-I-ÉS. A això cal afegir-hi una falta d’entesa amb artistes de la seva generació, com per exemple el poeta i dramaturg Joan Brossa, que tants bons fruits havia donat, sobretot a l’hora de produir llibres d’artista conjuntament. Alguna cosa va deixar de rutllar entre tots dos precisament en el moment en què Brossa rebia més reconeixements.

Avui, però, el que celebrem és la cooperació de la Fundació Antoni Tàpies i el MNAC, tot esperant que hi hagi més col·laboracions i enteses que permetin impulsar projectes més grans i que contribueixin a fer créixer el teixit i el discurs artístics i culturals, no només per estalviar –que sembla que és el major interès en el tàndem entre el Macba i la Fundació “la Caixa”, amb el resultat d’unificar col·leccions i, per tant, discurs–, sinó per obrir vies de coneixement i aportar noves lectures i mirades sobre l’art català. 

Potser aquesta lectura que en faig no és més que l’expressió d’un desig o de la percepció d’una necessitat, la de Barcelona i Catalunya d’impulsar i donar a conèixer els seus artistes i l’activitat cultural, tant entre els residents com entre tots aquells visitants que vénen esperonats atrets pel prestigi que té Barcelona, un prestigi que la ciutat no sempre ha fet prou per guanyar-se, però que, si vol continuar així, alguna cosa ha de fer per mantenir.

Tàpies des de l’interior és una doble exposició comissariada per Vicenç Todolí. La selecció que es presenta a la fundació està centrada entre el 1946 i el 2009. Es podria dir que és el Tàpies més radical, el Tàpies dels objectes pobres i quotidians: cordills, cordes, palla, papers de diari, portes i finestres, mantes, llençols, cadires, somiers... materials en acoblaments constants. Algunes de les peces no són gaire conegudes, tenen un caràcter marcadament exploratori i experimental; d’algunes en podríem dir meta-Tàpies i d’altres, proto-Tàpies. Efectivament, algunes de les obres que ha triat Vicenç Todolí no s’havien mostrat fins ara; Tàpies les havia preservades com aquell que no gosa desprendre’s d’una obra que no dóna per tancada i amb la qual encara manté preguntes obertes.

L’exposició al Museu Nacional d’Art de Catalunya és més magnificent i mostra l’evolució de l’obra d’Antoni Tàpies a través d’un recorregut que abraça tota la seva producció artística, des del 1945 fins al 2011. És una gran oportunitat per veure la trajectòria de Tàpies des de les seves primeres pintures de l’època de Dau al Set. El Tàpies de les gran pintures que es pot veure al MNAC és el mag de la matèria: les sorres, la pols de marbre, el vernís, els esgrafiats... Els vaivens de la figura, present en els inicis i que torna a aparèixer en els anys 80, fruit del moment i de l’influx del qual Tàpies tampoc no escapa, i dubta i explora. El plantejament de la mostra permet seguir Tàpies en el desenvolupament del seu llenguatge, el Tàpies alquimista, el Tàpies místic, el Tàpies filòsof, el Tàpies pensador... en definitiva, el Tàpies artista.

A la imatge, Cos i filferros, 1996. Antoni Tàpies.

* Una versió d’aquesta obra, de prop de tres metres d’altura, es pot veure actualment a la Fundació Antoni Tàpies, on un documental recull tota la polèmica.