Barceló, terra esberlada al Museu d'Art Modern

A Ceret, torna la millor versió de Barceló, l’escorxador de terracuita: animal, tel·lúric, abissal. 

Hi ha una tradició artística que mai s’esgota perquè mai deixem de necessitar-la: la captació primitiva de la natura en la seva esgarrifança original. El vertiginós art d’afrontar l’accident natural i civilitzar-lo sense morir en l’intent. El millor Barceló es manifesta quan es capbussa en aquesta tradició, quan pren consciència que n’és el millor valedor i el travessa amb una daga punxant. A Barceló. Terra Ignis retrobem la més ardorosa versió del terrisser de Felanitx, en un obra que vibra com en els seus inicis.

A Barceló li passa com a Miró després de la guerra: el que batega de la seva obra ja no és la pintura, sinó la dimensió pictòrica aplicada a disciplines més ancestrals. I era sabut que el Barceló més contundent de la darrera dècada –el Barceló de la catedral de Palma, el Barceló de Paso Doble– era el Barceló de terracota; aquella tècnica a la qual s’havia abocat durant les seves primeres estades a Mali, cap al 1991, per mancança de suport pictòric, i que va aprendre a través d’una vella terrissaire de Banani: a partir d’una barreja màgica que té com a base fems de camell amb casquets matxucats d’olles antigues; que perfeccionà tècnicament a Nàpols, amb argiles gregues de Paestum, i que ara ha acabat de consolidar a Mallorca, en una desmantellada fàbrica de teules i maons, la Teulera. 

A diferència de les primeres obres de ceràmica que li havíem vist a Barcelona el 2000 al Museu de Ceràmica, la de Ceret és una obra alliberada, desacomplexada de temes, gestualitats, materials, tècniques i dimensions. Tres moments són els essencials de l’exposició: la descomunal Paret Seca de gairebé 15 metres d’allargada i 4 d’altura, on relliga maons i argiles de fesomies humanes. La segueix, una suite de gerres autoretrat, davant la qual hem d’oblidar l’artista –la persona– i abocar-nos al magnífic tractament de les superfícies, trepanades i desfibrades. I finalment la gran desfilada de vasos monumentals de la segona planta del museu: una gran campanada espacial a partir de grans recipients cuits, esquarterats en secció, que formen castells irregulars d’argila amalgamada. I hi afegiríem encara un quart moment de l’exposició: el Barceló íntim que dialoga respectuosament amb les ceràmiques de Manolo i Picasso de la col·lecció permanent, sense que la seva obra decaigui. És la gran prova del cotó, el que el reafirma com el principal hereu vivent de l’escola moderna de la terracota plàstica mediterrània. 

A Barcelona badem: perdem el temps menystenint un dels nostres grans artistes mentre deixem escapar un dels seus moments més fèrtils i fluents. Perquè a un creador se’l desaprova, principalment, amb el silenci davant la seva creació contemporània. 

La mostra es podrà veure fins al 12 de novembre.

A la imatge, "Jo negre" de Miquel Barceló.