"Mise en scène" al Bòlit, Centre d'Art Contemporani

“Mise en scéne” és la proposta expositiva del Bòlit que, coincidint amb Temporada Alta, aplega un seguit d’obres relacionades amb les arts escèniques, dues de les quals han estat realitzades en espais de Girona pels artistes Perejaume (Teatre Municipal i Auditori) i Javier Ruiz (Teatre Municipal). La mostra es completa amb altres peces de Perejaume i la fotografia que Josep M. Oliveras ha proposat per al cartell de l’edició del festival d’enguany. L’exposició es podrà veure fins al 4 de gener del 2014.

No és estrany, atès que l’art mai s’ha mantingut gaire temps allunyat dels escenaris, que l’any de la gran ruptura picassiana (1907, que és quan pinta Les Demoiselles d’Avignon) coincidís amb l’espectacle especial que una tal mademoiselle Aymos va oferir al mític Folies Pigalle de París: aquella pionera va ballar completament nua rere una tela metàl·lica acompanyada només de projeccions lluminoses que dissimulaven la seva anatomia. Amb tot, les llanternes màgiques no li van estalviar la consegüent denúncia per ultratge a la moral. Fos com fos, el problema que va haver d’afrontar el tribunal va ser doble: en un aspecte concret, calia condemnar l’artista i redimir els espectadors gràcies a la seva condició de denunciants; en un àmbit general, es va veure obligat a definir –per jurisprudència– quins eren els límits de la representació artística o, per dir-ho d’una altra manera, quina era la distància que separava un nu culte d’un nu indecent. La solució al segon problema no podia ser més esperpèntica ni fallida: segons el tribunal en qüestió, la vision d’art només era possible a través d’un “cos maquillat de blanc, absència de pèl púbic i immobilitat d’estàtua”.

D’aleshores ençà ha plogut molt, tot i que qualsevol tribunal continuaria tenint enormes problemes a l’hora de definir els límits de la representació artística o, portat a l’extrem, quins són els continguts immorals o pornogràfics de determinades propostes parateatrals. Per constatar-ho, només cal contemplar l’extraordinària peça videogràfica realitzada per Javier Pérez (Bilbao, 1968) al Teatre Municipal de Girona i que s’exposa a la Sala Fidel Aguilar de la Rambla: una ballarina clàssica –no està nua, però el mallot ajustat al cos en delata les peripècies anatòmiques– executa una mena de ritual iniciàtic precàriament instal·lada sobre una sabates rematades per dos enormes ganivets que, de passada, maculen pacientment la tapa negra del piano de cua que la sosté.

A diferència de Jean Fabre, que en va tenir prou untant amb oli la prodigiosa Lisbeth Gruwez per alliberar la seva poètica corporal, Javier Pérez aposta per submergir l’espectador als incòmodes territoris de la sexualitat subconscient, aquella dolça i sinistra pulsió que tant interessava els surrealistes i que continua inquietant-nos gràcies al perenne joc fetitxista associat a la pròtesi o, si ho preferim, a l’inefable territori d’allò que no pot ser dit però sí imaginat. En paraules de José Jiménez: “Toda la obra de Javier Pérez se construye como un viaje a la belleza, esa belleza prohibida a los hombres […] el centro de gravedad se sitúa siempre en el cuerpo. Pero se trata del cuerpo transcendido, prolongado en la fantasía, en las redes sinuosas de la imaginación.” D’això es tracta: quan s’alça el teló, la realitat es desvela.