Joan Hernández Pijuan a la Galeria Eude

“L’ impuls de pintar no procedeix de l’observació ni tampoc de l’ànima (que probablement és cega), sinó d’una trobada: la trobada entre el pintor i la model, encara que aquesta sigui una muntanya o un paisatge de medecines.” John Berger

Sentir la natura, capbussar-nos-hi per iniciar un viatge sense retorn a un no-lloc que se’ns revela silenciós i evocador. Paisatge d’horitzons baixos, de formes sensuals, de  terra llaurada, de color dens..., una adequació entre l’espai –el lloc– i l’acte creatiu –la pintura–, que en l’obra d’Hernández Pijuan esdevé un tot que requereix una forma de coneixement concreta i gradual. Un treball que, com tot espai desconegut al qual ens acostem amb tarannà sigil·lós i amb la intensitat que ens atorguen els sentits, se situa davant l’espectador amb l’exigència de revelar allò que l’artista manté ocult rere la sinuositat de les formes sensuals: “Moltes vegades he pensat que aquest gust pel buit i per la parquedat d’elements que utilitzo sorgeix del sentiment, de la memòria, i no tant del record, de les temporades de la meva infantesa i primera joventut, dels paisatges sobris i durs, i bonics per aquesta mateixa sobrietat, com el de la Segarra lleidatana.” Flors, llavors, estructures orgàniques, formes antropomòrfiques, arquitectures..., elements que en la seva producció d’obra gràfica –a la qual es dedicaria amb la mateixa intensitat que a l’exercici de la pintura– emergeixen a la superfície per provocar una atmosfera d’enigmàtica quietud que es confabula amb la sobrietat harmònica del bicromatisme. 

Si bé els primers anys de la seva trajectòria es caracteritzaren per un expressionisme radical de connotacions existencialistes que el situaven lluny de l’art acadèmic i que en propiciaren la primera exposició individual al Museu Municipal de Mataró l’any 1955, a través de Rafael Santos Torroella, o la participació en les Biennals Hispanoamericanes d’Art, poc després, i gràcies a la beca atorgada per l’Institut Francès de Barcelona que li permetria estudiar gravat i litografia a l’Escola de Belles Arts de París, el seu llenguatge gestual evolucionà vers una abstracció de base geomètrica que esdevindria la seva escriptura d’identitat; una producció que, de manera lenta i pausada, se sotmeté a un procés de purificació formal, de despullament i d’abandó de tota retòrica per copsar l’essència d’una realitat que ell, com pocs altres, aconseguí transformar. 

L’exposició es pot visitar fins al 21 de novembre del 2013.