La polèmica vigència de Salvador Espriu al CCCB

Del 30 d’octubre d’enguany al 24 de febrer del 2014, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona és l’escenari de l’exposició He mirat aquesta terra, sobre Salvador Espriu, organitzada per l’escriptor i periodista Xavier Bru de Sala i comissariada pel crític literari Julià Guillamon.

Només un traçut pot adaptar els missatges clàssics a l’actualitat. Salvador Espriu (1913-1985) era un bon observador de la condició humana. Com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, nascut el mateix any i força menys condecorat. Això els fa moderns, actuals? L’exposició He mirat aquesta terra s’ho demana. Emmarcada dins l’Any Espriu, en el centenari del seu naixement, pretén desxifrar tant el món mític i simbòlic que l’escriptor va bastir en la seva creació literària com l’actualitat de la seva proposta crítica a una política de subalterns i retallades (però des d’una posició força bipolar). El poeta, dramaturg i narrador crea el mite de Sinera (llegeixi’s a l’inrevés), un món propi, complex i profund, i defensa la cultura catalana quan van mal dades des de Sepharad (Espanya), però alhora té una visió d’Espanya basada en el diàleg i la tolerància. Cada dia dedicava mitja hora a llegir el diccionari Fabra i mitja més al diccionari de la RAE.

L’exposició es fracciona en tres àmbits d’estudi que ressegueixen la vida i l’obra d’Espriu. El primer, El jardí dels cinc arbres, és un trajecte des dels orígens a Arenys de Mar, realitat i mite, marcats per una infantesa farcida de malalties i morts familiars, passant pels estudis universitaris d’història antiga i fins a arribar a la Guerra Civil espanyola i a l’esfondrament d’un món. La tragèdia individual passa ara a ser col·lectiva. En el segon àmbit, Davallats al pou, s’indaga en la postguerra i la Transició, època en la qual Espriu esdevé el símbol d’un poble. La publicació de La pell de brau (1960) esdevé un fenomen social de caràcter polític i l’escriptor s’erigeix com a referent per a molts joves artistes. El tercer àmbit, El laberint grotesc, presenta els personatges grotescos del laberint espriuà, això és, de la humanitat caricaturitzada, a partir d’animacions. La tragicomèdia ens convida a reflexionar, com a mínim, sobre la nostra fragilitat i la ridícula existència que ens acull. 

He mirat aquesta terra és el títol d’un poema d’Espriu musicat amb expertesa per Raimon i per Sílvia Pérez Cruz, entre d’altres. El poeta hi contempla Catalunya a partir del paisatge d’Arenys de Mar, això sí, en un pretèrit perfet (“he mirat”) i un adjectiu demostratiu (“aquesta”) . Hauria estat més agradable que l’intitulés, possessivament i en present Miro la meva terra, però potser llavors haurien mancat de sentit llurs mots: “Yo me sentía partidario del concepto de una España federal. Por tanto, no deseaba entonces, ni deseo ahora, el enfrentamiento sino la concordia. Sufrí mucho, espiritualmente, porque sufrí por ambos bandos.” Sort que també va deixar escrit allò de: “Escolta, Sepharad: els homes no poden ser / si no són lliures.” Que cadascú decideixi: és el que ell perseguia.

A la imatge, El jardi dels cinc arbres. Ronald Stallard, 2013.