És el márqueting/No és el màrqueting

La inundació de màrqueting previ a la inauguració de l'exposició "Art, dos punts" va ser tan gran que era impossible que no condicionés la visita.

La inundació de màrqueting previ a la inauguració de l’exposició Art, dos punts va ser tan gran que era impossible que no condicionés la visita. La campanya anunciava que l’art contemporani havia arribat a Barcelona. Es va insistir en això mediàticament com el gran atractiu que ens cridava a visitar el Macba. I ens va agafar a contrapeu: llavors, a què s’havia dedicat fins ara el Macba?, què fèiem abans a la ciutat els que treballem en art contemporani?, i què fem ara? Potser es referien al fet que molts professionals de l’art no podem viure d’això, la qual cosa és certa, i d’aquí ve l’eslògan Viu l’art contemporani, i s’anunciava que potser ara ho podríem fer.

De què va l’exposició? Que hi ha dues exposicions. De què van les dues exposicions? Que hi ha dues col·leccions. De què van les col·leccions? D’art contemporani. Efectivament, els que des de departaments de màrqueting pensen títols d’exposicions i organitzen activitats participatives en la web, que es dediquen a fer preguntes a les xarxes socials per a un nivell intel·lectual de P4 (oblidant que les xarxes socials no només les usen idiotes, sinó que s’han fet servir de vehicle revolucionari), tal vegada no saben que els museus d’art contemporani es dediquen a organitzar activitats; entre aquestes, exposicions d’art contemporani i sobre art contemporani. Així que no n’hi ha prou de dir que una exposició és d’art contemporani; de la mateixa manera que una exposició o una col·lecció no són simplement una suma d’artefactes que anomenem d’art contemporani. Cal explicar alguna cosa: què?

“Què?”: és la pregunta que es feia i que em feia Mai Abu el-Dahab, comissària egípcia instal·lada a Brussel·les, amb la qual vaig visitar l’exposició al Macba. Dos punts; és a dir, dues seus, en les quals hi ha dues col·leccions era la resposta: “I què mes?” Es preguntava pel què de l’exposició en una ciutat carregada de turistes, per la qual es fa difícil avançar als carrers del centre, però on no cal fer cues per entrar al seu museu. Tots visitem ciutats i anem a museus, per què els visitem?, què ens crida a anar a veure una exposició i no una altra?, per què fem cues per entrar a visitar un museu? Un motiu pot ser el relat que s’hi proposi. Manuel Borja-Villel va ser un especialista a definir un relat cridaner per al Macba: bàsicament, que el MOMA mentia, que ens havien mentit sempre explicant una història que no era així. I què és el que explica ara el Macba? Potser que els artistes catalans també són interessants. És insistent el desig de justificació al llarg de les sales, com si un complex de culpa tenallés algú al museu conscient que hi ha una idea instal·lada a la ciutat (que, per cert, beneficia molta gent) que el que succeeix al Macba no té res a veure amb el context de Barcelona. La meva amiga comissària em preguntava d’on sortia l’interès a ficar amb calçador i a intentar justificar la inclusió a cada sala d’una quota local. Ella pensava que l’art de Barcelona era tan interessant com el de qualsevol altre context; però, vista aquesta paranoia justificativa, va començar a posar-ho en dubte.

El relat del contra-MOMA o del MOMA mentider que proposava Manuel Borja-Villel era molt útil. Visitar el MOMA és passejar-se per les pàgines d’un llibre d’història de l’art del segle XX, així que discutir-ho implicava usar el mateix llibre d’història de l’art. Encara que fos per negar-ho, però a la llista també sortien Pollock o Picasso. Malgrat la polèmica sobre el populisme de Dalí que aquest estiu ha aixecat Borja-Villel a la revista del Reina Sofia, ara des del gran museu que dirigeix a Madrid ja no necessita desenvolupar aquest discurs anti-MOMA per resultar cridaner. Ara no només hi ha Dalí, sobretot té El Guernica. Només aquest quadre provoca cues al museu. Què és el que cal veure o quines obres són les significatives en Art, dos punts? Per descomptat, no són els retrats de barcelonins dels primers noranta de Craigie Horsfield, encara que han estat les imatges que han utilitzat tots els mitjans per parlar de l’exposició al Macba. Més aviat ho podria ser la instal·lació inamovible de Joseph Beuys Espai de Dolor o la Caverna de Plató de Mike Kelley. Però aquestes dues instal·lacions són a l’exposició de Caixafòrum. Aquí el relat és un altre i està ben clar: els anys vuitanta i els noranta del segle passat. És el relat sobre el qual la col·lecció de “la Caixa” sempre ha treballat i del qual, més enllà de fusions, no s’aparta.

En el fons no caminaven tan equivocats els de màrqueting amb el títol. Una exposició requereix dos punts: idees i obres. El problema, potser, no és que el màrqueting inundi les idees dels museus. El problema és que el museu no els ofereixi idees força que els frenin o simplement que els facin treballar d’una manera que no es noti. Perquè, si no hi ha aquestes idees, algun títol cal posar-hi. 

 A la imatge, "Artaud painting. Une fatigue de commendement du monde", 1970. Nancy Spero. Macba.