Brossa, segrestat?

No feia gaire que el poeta havia mort que l’estimada (i enyorada) Pepa Llopis em va dir que li molestava que molta gent es fixés més en el “Brossa del sabatot” que en la seva trajectòria poètica. Ningú no pot dubtar que la Pepa volia el millor per a Brossa, i que és cert que alguns tipus es fixaven en l’aspecte aparentment malgirbat del poeta o en aquell estudi seu, ple de diaris i d’objectes sedimentats, sense entendre que tot allò no era excentricitat, sinó que formava part, també, de la seva colossal obra. De vegades, però, en la meva qualitat d’historiador de l’art m’he trobat amb casos de marmessors que, en la seva voluntat de conservar la bona memòria d’artistes morts, n’han acabat restringint la interpretació.

Amb Brossa em penso que ha passat una mica –i, malintencionats, escric una mica– això. S’ha acabat per impulsar una lectura que, modestament, em sembla restrictiva. Ja sabem que la cultura catalana es fonamenta en la llengua i, conseqüentment, en la historia de la seva literatura. És cert que hem tingut artistes visuals molt rellevants o fins i tot èpoques de transcendència internacional en el terreny musical, arquitectònic, del disseny...  Però, no ens enganyem, en una cultura en permanent estat de vindicació com la catalana, el signe lingüístic identitari ha estat sempre prioritari si no hegemònic. Aquest és potser un dels motius que ha fet que Brossa hagi volgut ser llegit, abans que res, com a poeta de la paraula. I això que aquesta decisió és intrínsecament paradoxal. Sobretot perquè contradiu el propi esperit creador del personatge: la força de Brossa prové de la seva complexitat, de la seva mirada lúcida sobre el món de les arts. La qualitat màxima de la seva obra és el seu caràcter proteic o proteïforme. Ell mai no va acostar-se a d’altres territoris de la creació artística per diletantisme o per moda; les seves opinions o les seves creacions en els camps de les arts visuals, del teatre, del cinema, de la màgia, de la dansa o del circ, i segur que em deixo alguna cosa, partien d’uns raonaments i d’unes intuïcions de gran calibre. És clar que la paraula, el llenguatge verbal, té una transcendència majúscula en el seu procés com a artista. Però restringir-lo a ser només un poeta català és fer-li un lleig. I això sense tenir en compte que, en els anys seixanta, vés per on, Castellet, Molas i Triadú havien foragitat Brossa de les seves antologies poètiques. Roda el món... 

Que consti: no estic dient que els filòlegs no puguin estudiar Brossa. És lògic que sigui així. Però en el cas de Brossa és justament il·lògic que sigui una perspectiva filològica l’única o la que presideixi la lectura de l’obra brossiana. I més quan en els darrers temps aquests estudis provenen de molt poques plomes, per bones que siguin. Entenc que des de la universitat i, més encara, des de la Fundació Brossa s’han d’obrir les portes a noves col·laboracions, incentivar un estudi polimòrfic de l’obra del poeta, tendir a fer que entenguem Brossa des de moltes perspectives i orígens professionals. I que els joves analistes hi participin.

Que la presència i la notorietat de les seves obres literàries, visuals, fílmiques, etc. en l’exposició Art, dos punts ens ensenyi que Joan Brossa és un objecte d’estudi que necessita com ningú la pluralitat de mirades, la llibertat dels judicis crítics.

 A la imatge, Joan Brossa amb el doctor Soler en una representació del Circ Cric, l'any 1981. Foto Jesús Atienza.