Jafre, deu anys de biennal

Va començar de manera casual i festiva: l’any 2003, Mario Flecha va convidar un grup d’amics a realitzar un esdeveniment artístic en una casa que acabava de comprar a Jafre, un poble del Baix Empordà de 300 habitants. Amb tota la ironia del món va dir-ne biennal. Era el moment del boom de les grans biennals internacionals. Només en aquest mateix any van tenir lloc les de Venècia, Sharjah, Istanbul, Pequín, el Caire, l’Havana, Kyoto, Mercosul, Lió, Praga, Göteborg... Un parell d’anys abans i amb similar picada d’ullet de complicitat, Maurizio Cattelan havia organitzat la 6th Caribean Biennial, una semifalsa biennal que oferia als deu artistes convidats una setmana de vacances sense art ni obligacions a l’illa de St. Kitts. Ironies a banda, Jafre va continuar celebrant-se cada dos anys i es va consolidar com la “biennal més curta i petita del món”. Amb una durada de dos dies, una llista de catorze artistes convidats i un àmbit d’actuació que s’ha estès a tot el poble, aquest estiu ha celebrat la seva sisena edició.

Comissariada per Mario Flecha i Carolina Grau, als quals aquest any s’ha unit el compositor Daniel Teruggi, lluny de competir amb altres biennals, la Biennal de Jafre ofereix a artistes, visitants i habitants de Jafre una experiència agradable, una sèrie d’intervencions de caràcter efímer i sobretot vivències i trobades. Per la biennal han passat artistes nacionals i internacionals de diferents generacions i trajectòria, com ara Muntadas, Miralda, Ignasi Aballí, Jordi Mitjà, Jordi Colomer, Francis Alÿs, Yamandú Canosa, Martin Creed, Bestué/Vives, Patricia Dauder, Dora García, Wilfredo Prieto, Oriol Vilanova o Tamara Kuselman, per esmentar-ne solament alguns.

Escampar els fems ha estat el títol d’aquesta edició, que, al·ludint a l’entorn semirural, pot ser llegida com una metàfora de la situació actual, en la qual la crisi ha evidenciat tota la porqueria amagada. De naturalesa optimista, la premissa dels comissaris preveu la possibilitat que la merda i a pudor insuportable puguin tenir l’efecte positiu de fertilitzar i fer que creixin coses noves. En qualsevol cas, la present edició de la biennal és una apel·lació a la capacitat crítica, d’artistes i visitants, amb la complicitat i la participació dels habitants de Jafre. I aquests han estat alguns dels moments més destacats: Perejaume va oferir un ram de flors agafades del punt més elevat al més baix del municipi; Ryan Rivadeneryra va recórrer una part del riu Ter de nit en una barca inflable que va acabar punxant; Daniel Steegmann va instal·lar una versió del Cirque de Relations (amb un tractor i altres elements) en una era; Julia Mariscal va realitzar una intervenció amb pollastres i escultures a la carnisseria Raliu; Ruth Proctor va escriure la frase Se’n va anar cap enllà davant d’un santuari; Bea Turner va apel·lar al misteri i la incertesa en una acció que va implicar una tela, una lona i bastant fum; Salma Cheddadi va projectar el film Sweet Viking sobre el viatge de la cantant islandesa Jara a la casa del seu pare malalt, en el transcurs del qual relata històries del país, d’elfs i trolls. Va haver-hi concert del compositor Diego Llosa en col·laboració amb Daniel Teruggi. I també va haver-hi paella i celebració.

En els seus orígens, la biennal de Jafre no anava d’estratègies professionals perquè artistes i comissaris fessin currículum ni carrera internacional, sinó de treballar des de la llibertat que permet el micro per gaudir, mantenir diàlegs directes, perquè l’art sigui alguna cosa propera, poc pretensiosa i oberta a tothom. Després de sis edicions i una llista d’artistes cada vegada més ambiciosa, és evident que ja no només és una reunió d’amics, i el seu àmbit d’actuació és també cada vegada més ampli. El risc és la institucionalització, l’acostament al màrqueting i a les indústries culturals. La jugada intel·ligent seria emfatitzar la petita escala, la proximitat, el do it yourself, l’autenticitat, l’experiència i la vivència. 

A la imatge, "El terme" de Perejaume.