Dos punts però un sol objectiu?

El més interessant de l'acord entre el Macba i la Fundació "la Caixa" és que les dues institucions es proposen impulsar un museu en un sentit global.

El Macba, com la majoria de museus catalans, és el resultat d’una acumulació de circumstàncies derivades de la nostra fragilitat nacional. Som un país petit, amb una cultura potent però que contínuament es veu obligada a reivindicar-se, i tenim una economia mitjana, per la qual cosa la majoria d’iniciatives estan estretament vinculades a la societat civil, que les inicia, encara que finalment les han de sostenir les administracions. I el Macba exemplifica com poques infraestructures aquesta manera de procedir. És sabut que els seus orígens es remunten a mitjan segle passat, quan uns artistes i crítics el van promoure i el van instal·lar a la Cúpula del Coliseum, aleshores seu del FAD. La iniciativa va durar poc temps, però el projecte es va mantenir i de fet va ser àmpliament debatut durant dècades, de manera que fins i tot es van arribar a constituir una sèrie de centres d’art que intentaven suplir l’anhelat Museu d’Art Contemporani. Finalment, però, el 1988 es va constituir un consorci, integrat per administracions i privats (la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Museu d’Art Contemporani), que faria possible el que avui ja és una realitat indiscutible. Així, el 1995 es va inaugurar l’emblemàtic edifici que es va encarregar expressament a Richard Meier perquè fos la seu d’aquest museu. Un museu que, paradoxalment i malgrat els molts esforços, disposava d’una col·lecció petita i molt heterogènia, integrada per fons procedents de les administracions i per la col·lecció de la Fundació MAC, entitat que té com a finalitat subministrar fons al Macba, cosa que ha anat fent des de la seva mateixa institució. Van haver de passar 15 anys perquè, el 2010, se signés un conveni de col·laboració entre aquesta fundació i una altra fundació destacada del país, la Fundació “la Caixa”, que des del 1985 havia anat creat amb bon criteri una col·lecció d’art contemporani internacional, sobretot dels anys vuitanta i noranta del segle passat, cobejada per moltes entitats per la seva qualitat i importància. 

Aquest conveni va permetre la realització d’exposicions en les quals es mostraven de manera conjunta els fons d’aquestes dues entitats, una política que ara es posa de manifest en tot el seu esplendor amb l’exposició Art, dos punts. Barcelona viu l’art contemporani, i és que encara que, com hem dit, ja havien fet presentacions sectorials dels fons i exposicions remarcables, per mi aquesta és la primera vegada que tenim la possibilitat de gaudir d’un autèntic museu d’art contemporani, d’un museu amb fons abundants –sembla que la suma de les obres d’una i altra institució supera les 6.000– i, sobretot, de qualitat, que permeten a l’equip del Macba articular discursos i oferir des de l’escenari barceloní una visió original del camí seguit pels corrents d’avantguarda en la segona meitat del segle XX. 

I si això ha estat possible és gràcies a aquest acord entre les dues col·leccions d’art contemporani més importants del nostre país, al qual sens dubte s’ha arribat perquè les circumstàncies polítiques i econòmiques actuals han afavorit la confluència, però també perquè estaven condemnades a entendre’s, perquè una, que tenia lloc on exhibir el seu fons, anava fent una col·lecció ambiciosa que la manca de recursos no permetia ampliar com voldria, i l’altra tenia les obres, però no el lloc on exposar-les. 

No obstant això, el més interessant d’aquest acord és que les dues institucions es proposen impulsar un museu en el sentit global; és a dir, que, més enllà de presentar de manera conjunta els seus fons, el que pretenen és contextualitzar la col·lecció amb conferències, amb seminaris, amb programes d’educació, amb tallers d’iniciació, fent una didàctica dels nous llenguatges i recursos artístics, i alhora oferir-la com a intercanvi a altres museus o centres artístics.  

Un altre encert, el títol de l’exposició: Art, dos punts, perquè l’acord signat és a la catalana, ja que cada entitat conserva la titularitat de les seves obres, les que ja té i les que pugui adquirir, encara que les dues fundacions es comprometen a prioritzar el treball i els projectes de futur conjunts. Ens queda ara per veure si en l’esdevenidor cada entitat reivindicarà la seva part o si realment estan disposades a renunciar al seu protagonisme en favor d’un projecte unitari de museu, ja que allò que en el món acredita un museu són les seves col·leccions, és el que li dóna prestigi, atreu els visitants i permet establir intercanvis, i el que podrà fer que realment el Macba estigui en el rànquing dels museus internacionals homòlegs.

A la imartge, "Rinzen" de Tàpies. Donació Repsol.