França i dues paradoxes

Aquest any he passat unes quantes setmanes a França, després de visitar-la moltes vegades durant anys, des del 2006, quan es va estrenar allà Honor de cavalleria, i he pogut viure en el cor del que podríem anomenar el sistema cultural francès. La meva retrospectiva al Centre Pompidou, a més de l’estrena de la meva nova pel·lícula, Història de la meva mort, n’han estat el motiu. Val a dir que durant tots aquests anys també he tingut una contrastada experiència del seu funcionament, car he hagut de presentar i defensar –amb sort diversa– els meus projectes en coproducció davant de comissions regionals, televisions i el CNC (Centre National du Cinéma et de l’Image Animée), òrgan totpoderós que regula el funcionament de la indústria cinematogràfica a tot el país; també he participat en la creació d’una editorial i, més de lluny, d’una revista. Conec perfectament les diferències que hi ha respecte del nostre país –de fet, dubto que algú altre aquí les conegui millor– i, lògicament, sé de les nostres mancances respecte d’un model tan envejat (l’única oposició clara i factible al model americà i, almenys en el seu propi país, l’única oposició que ha triomfat). Però no parlaré avui d’aquestes diferències, parlaré de França i de dues paradoxes, una mica inquietants, que m’han vingut al cap aquests dies.

El sistema d’ajudes francès a la cultura és monstruós, enorme, extremadament regulat i seriós. Fou creat per donar valor i garantir la preponderància (o supervivència) d’un gran bé francès arreu del món: la seva cultura. Aquesta generositat ha tingut dues conseqüències clares: a) que un gran nombre de creadors estrangers es puguin també beneficiar d’aquestes ajudes, sense les quals probablement no podrien dur a terme les seves obres enlloc més, creadors que no cal que desenvolupin necessàriament una obra d’ascendència o afinitat espiritual francesa; b) la creació d’una enorme massa treballadora, que són els professionals de la cultura; és a dir, tots aquells que treballen en el món de la cultura i no són creadors estrictes. Una cosa no pot existir sense l’altra. Però en els últims mesos les reivindicacions laborals d’aquests darrers, sancionades pel govern d’Hollande, poden posar en perill la raó de ser del seu sistema. Són tants els drets aconseguits per aquests (tothom coneix l’horror que suposa, a vegades, treballar amb tècnics francesos), que el seu cost econòmic posa en perill l’existència de les produccions més genuïnes de cinema d’autor i pot, a mitjà termini, fins i tot impedir que es duguin a terme. Despectivament, s’ha trobat una expressió per definir aquests treballadors: “Els professionals de la professió”; és a dir, gent que podrien treballar en qualsevol altra professió i que no aporten res al món cultural. Ja va dir Godard (en aquella ocasió a propòsit de la Hadopi i els drets d’autor, però aplicable aquí també) que “els artistes no tenen drets, només deures”.

A Brussel·les, la setmana passada, en una conversa que vaig mantenir amb Aleksandr Sokurov, va aparèixer la segona paradoxa. Jo li vaig mostrar la meva sorpresa que Faust, la seva darrera pel·lícula, encara es pogués fer avui dia (la pel·lícula va costar nou milions d’euros i és molt ambiciosa en l’aspecte artístic: plena de diàlegs abstractes, molt difícils, imatges sorprenents i incomprensibles, etc., això és inassimilable per al públic mitjà). Li vaig dir que, malgrat tot, mai s’hauria pogut fer a França perquè no hauria passat cap de les comissions oficials (en certa manera, governades per l’esperit dels “professionals de la professió”), i em va contestar amb un rictus de menyspreu: “És a causa de la política cultural...  és el que intentem evitar a Rússia, hem tingut diverses converses amb Putin per estudiar com fer-ho.” Allà volen evitar el sistema francès, i es dóna la paradoxa que una pel·lícula realment ambiciosa en l’aspecte artístic, però també molt cara, només es pot fer al país teòricament menys democràtic d’Europa, aquell en què s’hauria de sentir menys afinitat pels valors culturals i artístics que tradicionalment associem, o tendim a considerar, com el resultat d’una profunda consciència cívica i democràtica.