Les fronteres de l'art. Llibertat i expressió

A diferència d’altres països, Catalunya continua suportant retallades econòmiques en el món cultural. Una situació que resultarà perjudicada no només per la crisi nacional, sinó també pel panorama internacional, que, de manera col·lateral, ens afecta encara que no hi estiguem implicats directament. No passa el mateix en altres llocs –amb això no vull fer comparacions odioses–, on apostar per la cultura s’entén com una inversió de futur, com un valor comú dels seus habitants i és considerat patrimoni i font de riquesa. El passat mes de setembre apareixia la notícia en un mitjà de comunicació que la Xina i Rússia preparen la creació de més de mil museus. I ho escric en lletres per obviar qualsevol error de transcripció. Què significa això? L’art i la cultura esdevindran la religió del segle XXI? Els museus seran les noves catedrals de l’art? Què hi ha al darrere d’aquesta gran operació de magnituds incalculables? Una àrdua tasca per liderar no només el món cultural, sinó també per capitalitzar el que tot això comporta. Més patrimoni artístic, més inversions en infraestructures i personal, exposicions, adquisicions d’obres –no només nacionals, sinó també internacionals– i la creació d’una xarxa d’infraestructures culturals que beneficiarà un turisme àvid de nous coneixements. Sens dubte, aquesta aposta gegantina comporta implícitament una situació per liderar, en certa mesura, el mercat de l’art. Una planificació estructurada i analitzada al detall que les noves fortunes russes i xineses, en col·laboració amb els poders fàctics, ja fa temps que estan preparant. Tot i això, hi ha importants matisos a tenir en compte. Com a exemple citaré dues situacions de difícil complexitat pel que fa a la llibertat d’expressió d’aquests dos països. A principis de setembre, la policia de Sant Petersburg va detenir la directora del Museu del Poder, Tatiana Titova, encara que més tard va ser posada en llibertat. Uns dies abans, el govern rus va retirar quatre obres del museu que dirigeix que mostraven diversos dirigents, entre els quals hi havia Vladímir Putin, en roba interior femenina. La polèmica estava servida. A conseqüència de tot això, el seu autor, el pintor Konstantin Altutim, ha hagut d’abandonar Rússia i s’ha traslladat a França, on ha demanat asil polític. Des de París va escriure una carta a Putin per exigir-li que se li retornin les seves pintures i per demanar que s’eradiqui “la censura en l’art”. Pel que fa a la Xina, el polèmic Ai Wei Wei no està gaire tranquil. El poder aprofita les seves accions mediàtiques com a propaganda d’un govern en què les llibertats socials tenen encara molt a desitjar. En aquest cas, una plataforma internacional com la 55a Biennal de Venècia, en la qual l’artista estava representat amb tres magnifiques instal·lacions –no del govern xinès, per descomptat–, en una de les quals recreava el seu empresonament durant 81 dies en un lloc secret. Tot i que no pot aparèixer en públic, la seva mare, Gao Ging, va inaugurar aquest esdeveniment a l’església de Sant Antonin, en els anomenats esdeveniments col·laterals. Això em recorda, salvant les distàncies, èpoques passades en què el govern/poder de la dictadura espanyola utilitzava els nostres artistes més contemporanis per rentar la imatge a l’exterior. I en aquest cas, encara que la situació és completament diferent, la Xina presumeix de tenir un dels creadors amb més poder del planeta. Veurem quin preu hauran de pagar els artistes per expressar les seves conviccions. Està clar que el poder necessita vincular-se a l’art.

A la imatge, instal·lació a l'església de Sant Antonin. Esdeveniment col·latgeral. 55 Biennal de Venècia.