"Els cossos i les coses" de Javier Garcés a Can Framis

Dins de la lògica del mecenatge i la promoció de l’art contemporani català que porta a terme l’empresari Antoni Vila Casas, la Fundació Vila Casas va premiar el curs passat l’artista saragossà, resident a Vulpellac, Javier Garcés, amb motiu del premi d’escultura edició 2012. Fruit d’aquest reconeixement, l’Espai AØ de Can Framis és la seu, del 16 de setembre al 15 de desembre, d’Els cossos i les coses, una exposició dels darrers treballs de Garcés en el terreny escultòric. 

L’obra que protagonitzarà la mostra s’emmarca en els paràmetres generalment denominats hiperrealistes. Es tracta d’un seguit de peces i objectes provinents de la quotidianitat més esvaïdora i que, amb l’objectiu de retenir-ne l’essència, han estat traslladats a la permanència de l’objecte artístic. Una retenció en l’espai i en el temps que, parafrasejant la idea mare de l’exposició, no vol fer res més que dotar de cos la memòria i el record enfront de l’oblit propi del present efímer i transformador tan característic dels temps actuals. Així, objectes com ara una capsa d’olis però també cossos confrontats, com per exemple l’autoretrat de l’artista amb la boca tapada, són el fil argumental del que Eudald Camps, col·laborador crític del catàleg, denomina fendir el buit o salvar amb el llenguatge artístic i el símbol la impossibilitat wittgensteiniana del llenguatge escrit i parlat. 

Les peces de Garcés, mimètiques i deutores de les tècniques més tradicionals –com ho proven les talles de fusta policromada al tremp d’ou Mare i filla, premiada precisament el 2012 i avui part del fons Vila Casas–, constaten la cohabitació actual de diferents gèneres artístics, tot i que jerarquitzats en la seva medicació cultural i econòmica, com ho són, segons la sociòloga Nathalie Heinich, el clàssic, el modern i el contemporani. Entre el respecte a la norma del primer, l’autonomia formal i l’expressió de la subjectivitat de l’artista en el segon i, finalment, la transgressió estètica, disciplinària, moral i, fins i tot jurídica, del tercer, el treball de Garcés se situa enmig de les franges d’allò clàssic i modern. La fusta, la terracota, i també el treball en dibuix, demostren el respecte per la tècnica tradicional, mentre que l’ancoratge amb la realitat quotidiana –humana i objectual– i la recerca dels lligams emocionals entre si subratllen una continuïtat en termes d’interès representatiu i temàtic amb la modernitat i la seva atenció al subjecte i el seu entorn.

A la imatge, "Capsa d'olis", 2012 de Javier Garcés.