Optimisme de l'art en temps de crisi

En temps de crisi hi ha artistes optimistes, o bé perquè els va bé la creació des del punt de vista de la inspiració, o bé perquè són feliços a la vida, o bé perquè continuen tenint encàrrecs. En el moment de crisi actual, en què tothom es queixa, en què una passejada per la Setmana del Llibre en Català, davant la catedral de Barcelona, és com un exercici  de resistència enfront de les lamentacions a crits, en què la Mostra de Cinema de Venècia premia films socialment dramàtics que il·lustren un món sense esperança i en el qual la guerra de Síria es desenvolupa als ulls de tothom, de manera depredadora. En aquest moment tan depressiu he trobat dues persones, dos artistes, dues obres que encara són optimistes.

Jordi Alcaraz, a Calella i a Pineda de Mar, crea amb optimisme, exposa a Los Angeles i es mira el món amb la generositat d’uns formats del ferro, del plàstic i del vidre que fan engelosir. El mar brogeix al costat, però ell, dins la gran nau en la qual somia, crea amb una distància poc habitual, perquè no és dels que ignoren els altres, ben al contrari: ell sí que hi va, a la Biennal de Venècia, per veure què fan els altres. Quan un artista et diu que, malgrat tota la seva recerca, l’aigua no es pot fer volar, això vol dir que es planteja coses realment artístiques, d’espai i de temps, de forma i de contingut. Si a més t’explica que vol fer una escultura que no hi sigui o que no dorm pensant en com plasmar una pintura o una escultura sense imatges, o que les seves obres mostren idees de pintura guardades, ulls que miren, realitzacions que no sap com acabaran; aleshores em sembla que encara hi ha esperança. 

Passejant per Barcelona, aquest estiu he tornat a trobar el millor exemple d’optimisme artístic, sublim, que surt de terra i s’enlaira cap al cel. M’ha fet pensar en els castellers de les nostres places; aquell gran fet artístic que les històries de l’art haurien d’integrar per la seva plasticitat resultant de l’entramat de braços humans que traven la pinya i dels colors que distingeixen les colles; el conjunt forma una veritable arquitectura humana, que ha estat immortalitzada a vegades pels artistes, com per exemple l’escultor Josep Cañas, que ens ha deixat la cèlebre Als castellers a Vilafranca del Penedès (1963). 

Ara, però, al cor de Barcelona, al costat de la plaça de Sant Jaume, inaugurat l’any passat, surt de terra i puja amunt, entre les arquitectures normals d’una plaça normal, un entramat de dotze tubs d’acer inoxidable de deu centímetres de diàmetre que s’entrelliguen fins a 30 metres d’altura com un monumental tancament d’un tap d’ampolla de cava i amb el qual Antoni Llena ha ofert un Homenatge als castellers. Avui és, amb raó, una de les obres d’art més fotografiades de Barcelona, una de les més lúdiques per als vianants i turistes, una de les més arrelades en la història de la ciutat, ja que s’aixeca al damunt de l’edifici termal romà de la plaça de Sant Miquel; la gent hi passa per dins caminant i aixeca l’esguard enlaire: veu el cel i la fragilitat de l’art. Una obra d’art optimista ha de semblar lleugera físicament i aquesta es confon amb el paisatge urbà i amb la societat que l’envolta quotidianament.

 A la imatge, homenatge als castellers, Barcelona, 2012, d'Antoni Llena.