El SWAB presenta el SWAB performance

Poden els robots ser artistes? Poden ser artistes performers? Quan aprenem a estimar l’art, el món i els altres a través de les màquines, també estem aprenent a estimar-les a elles? I les màquines, aprendran a estimar-nos a nosaltres? Aquestes són les preguntes que planteja  La màquina, l’amor i Marcel Proust el programa de performances del SWAB comissariat per Alexandra Laudo.   

Cada una de les performances que integren aquest programa tenen com a element central un o més aparells pertanyents a la història de la tecnologia dels segles XX i XXI: un ordinador, un smartphone, un tamagotxi, un robot d’intel·ligència artificial... Un intent de pensar en aquestes qüestions des de l’especulació artística, l’humor i la malenconia.

El programa pren com a referència simbòlica la imatge de l’escriptor francès escoltant òpera a través d’un telèfon per interrogar-se sobre la naturalesa de la performance i de les agències que poden dur-la a terme, i per indagar en les relacions entre individu, màquina, art i amor.

Marcel Proust fou un dels molts aficionats al Theatrophone, un servei de transmissió d’òperes, concerts i obres de teatre per telèfon que va estar operatiu a algunes ciutats d’Europa entre l’any 1880 i el 1932. El Theatrophone, que com a aparell podria ser considerat un antecessor de l’iPod, i que com a servei anticipa plataformes actuals de transmissió de continguts musicals, com ara la popular Spotify, fou un d’aquests invents destacats -però també oblidats- de la història de les relacions entre tecnologia i cultura.

A la imatge, detall de la performance Lovelace de Laura Llaneli.