“Iceberg. La realitat invisible” a la Fundació Godia

La imatge invertida d'un arbre, obra de l'artista canadenc Rodney Graham (Abbotsford, 1949) és una de les obres de referència de l'exposició Iceberg. La realitat invisible que es presenta en la Fundació Godia de Barcelona del 20 de novembre al 18 de maig del 2014. Per què invertida? Per posar en relleu que la imatge és una imatge: una aproximació a la realitat a través del llenguatge. Una “frase d'or” de Dora Garcia (Valladolid, 1965) abunda en el joc entre realitat i representació: “La realitat és una il·lusió molt persistent”, es llegeix a l'entrada de la sala d'exposicions. D'aquesta manera es vol transportar a l'espectador a un espai de reflexió sobre les imatges que ens envolten, la qual cosa mostren i el que oculten. Amb Iceberg. La realitat invisible, la Fundació Godia vol posar de manifest, una vegada més, la importància del col·leccionisme privat en la conservació i la divulgació de l'art. A partir de la combinació de dues obres dels seus propis fons i d'una selecció d'una de les millors col·leccions privades dedicades a l'art contemporani del nostre país: la col·lecció privada de Cal Cego. 

La col·laboració entre la Fundació  Godia i Cal Cego se centra entorn d'un concepte clau: Què són les imatges? Què mostren? Què oculten? De quina manera ha d'enfrontar-se a elles l'espectador? Quin és el paper de l'art enfront del remolí d'imatges que ens envolta? A partir d'aquesta idea inicial, Montse Badia, directora artística de Cal Cego i comissària de l'exposició Iceberg. La realitat invisible, ha creat un itinerari molt suggeridor. 19 obres de la col·lecció de Cal Cego, des d'intervinguts dels anys noranta a l'actualitat, ens aproximen a algunes de les lectures més potents sobre la relació entre art i realitat, que han sorgit en el camp de l'art contemporani. 

Per emmarcar el discurs de l'exposició, dues obres clàssiques, de la Fundació Godia: un oli del pintor barroc espanyol Juan van der Hamen, que posa en relleu les convencions de temps i espai la pintura de bodegón, el seu caràcter simbòlic, més enllà de la precisió realista; i una obra de Lucio Fontana, Concetto spaziale. Atese (1966): una tela esquinçada que mostra que després del llenç, existeix una altra realitat. En el cas de les fotografies de Wolfgang Tillmans (Remscheid, Alemanya, 1968), bodegones contemporanis, que capten els rastres de la memòria, s'estableix un vincle directe. En altres ocasions es tracta d'un joc simbòlic i metafòric. L'exposició presenta l'obra d'un conjunt d'artistes internacionals, de diferents generacions: Ignasi Aballí, Christine Borland, Javier Codesal, Tacita Dean, Stan Douglas, Dora García, Douglas Gordon, Rodney Graham, Pierre Huyghe, Andreas M. Kaufman, Santiago Sierra, Wolfang Tillmans i Jeff Wall. Fotografies, vídeos i instal·lacions plantegen interrogants, construeixen i desvetllen relats, ens conviden a descobrir com es construeix la imatge del que entenem com a realitat.

El muntatge de l'exposició estableix un joc d'associacions i paral·lelismes entre les obres d'artistes de diferents nacionalitats, que posa en relleu fins a quin punt la preocupació per la realitat, el llenguatge i el sentit de les imatges, ha estat una preocupació compartida. En el cas d'Edifici il·luminat de Santiago Sierra (Madrid, 1966) o de Cinema Majestic/Carpentry shop. Havana Vella de Stan Douglas (Vancouver, 1960), es tracta de l'arquitectura del lloc. En un cas, per mostrar la creixent conflictivitat social. Sierra ha il·luminat i fotografiat un edifici de la ciutat de Mèxic, abandonat després del terratrèmol de 1985. D'aquesta manera provoca un xoc entre el monumental i la ruïna, la qual cosa s'oculta, la qual cosa s'exhibeix i el que mereix ser vist. Stan Douglas, per la seva banda, fotografia un antic cinema de l'Havana, reconvertit en fusteria. L'antic cinema luxós, espai de la representació, es converteix en una imatge de l'escassetat, la precarietat i l'abandó.

Un altre joc de referències creuades s'estableix entre Kissing with amobarbital de Douglas Gordon (Glasgow, 1966) i Videopainting #2/Video d’ameublement d'Andreas M. Kaufmann (Zurich, 1961). Gordon treballa sobre les relacions interpersonals. Fotografia els petons d'una inauguració. Petons en la boca, amb els llavis ruixats d'un barbitúrico que s'acostuma a utilitzar com a sedant. De manera que, a través d'un gest de confiança, es produeix un petit enverinament, que provoca una pèrdua de voluntat. Les fotografies es projecten a la sala en forma de diapositiva. Kaufmann ralenteix una de les imatges clàssiques de la història del cinema: el petó de la pel·lícula Casablanca de Michael Curtiz per mostrar la indiferència que provoca la intensitat d'un moment quan no se li presta la suficient atenció. En convertir-la una “peça de mobiliari”, seguint la denominació que Erik Satie va utilitzar per algunes de les seves composicions musicals, estableix una distància i la priva del valor emotiu.

Altres artistes com Dora García, Javier Codesal (Osca, 1958) o el propi Douglas Gordon juguen amb el text: projectat, pintat o invertit: la paraula crea realitat i l'espectador s'enfronta a aquesta realitat des d'una perspectiva crítica. En el cas de l'obra de Christine Borland (Darvel, Escòcia, 1965) i Rodney Graham, el vincle és més subtil: Borland elabora compota amb les pomes de l'arbre que va inspirar a Newton la teoria de la gravetat: el relat mític cedeix pas una realitat material, molt concreta. L'arbre de Rodney Graham s'utilitza per explicar el pas de les estacions als nens d'un col·legi. És al mateix temps, un element fonamental de la lingüística. Però tot aquest valor simbòlic es dilueix enfront de la presència de l'arbre en una fotografia. En tornar-ho del revés Graham centra la mirada de l'espectador en la representació mateixa, més enllà del representat. Finalment, en la seva obra Baobab, Tacita Dean (Canterbury, 1965), proposa una reflexió sobre els mites, la temporalitat i l'extinció.

L'obra d'Ignasi Aballí (Barcelona, 1958) tracta del buit, del rastre que deixen les coses, de la desaparició. En l'obra que es presenta en l'exposició Iceberg es tracta de cartells de pel·lícules basades en guions de l'escriptor Georges Perec, que mai es van filmar. L'existència del cartell, els concedeix realitat. Per la seva banda, Jeff Wall (Vancouver, 1946) capta plans fugitius de la violència i l'alienació contemporània a manera d'escenes cinematogràfiques mai filmades. A Fight on the Sidewalk mostra una baralla en un carrer, entre dos homes anònims, contemplats per un tercer que es manté al marge. Wall reinventa el que veu per denunciar l'atmosfera malaltissa en les quals ens trobem atrapats. Finalment, Pierre Huyghe (Paris, 1962) utilitza el llenguatge de l'animació amb marionetes per explicar una història de l'art del segle XX: el projecte fallit d'un edifici de li Corbusier per al departament d'arts visuals de la Universitat d'Harvard.

La Fundació Francisco Godia és una entitat privada que realitza una labor de divulgació i promoció del col·leccionisme privat. Els seus fons comprenen un important conjunt d'art medieval i barroc, pintura moderna i ceràmica. Cal Cego és una col·lecció d'art contemporani sense seu permanent que treballa a partir de la idea de col·lecció nòmada. Una de les principals novetats és que intervé en la creació de sentit, en l'estudi i intercanvi d'idees sobre l'art contemporani, a través del contacte amb artistes, crítics i pensadors. La seva missió no és solament conservar i mostrar. Adopta un paper actiu, promou la investigació i el treball en xarxes. La seva labor ha estat reconeguda recentment amb el premi GAC al Col·leccionisme (2011) i amb el premi ACCA (Associació de Crítics d'Art de Catalunya) a la millor iniciativa patrimonial (2013). Segons Montse Badia, comissària de l'exposició, la imatge de l'iceberg que mostra només la vuitena part del seu volum total és una metàfora d'alguna cosa que només pot veure's en una mínima part. Alguna cosa que no és el que sembla sinó que amaga una mica més: la realitat creada, produïda, distribuïda, llegida i percebuda. 

A la imatge, "Baobab I (three trees with shadows) (Baobab I (tres arbres amb ombres)", 2001. Fotografia en b/n sobre paper de fibra?95 x 130 cm.? Cal Cego. Col·lecció d’Art Contemporani. Tacita Dean.