"Sotto voce" de Xavier Valls a l'Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas

L'Espai Volart 2 de la Fundació Vila Casas de Barcelona presenta fins al 15 de desembre una exposició de Xavier Valls.

Definir com a pintura realista aquella que pinta la realitat seria limitar excessivament la visió que hom pot tenir i el que pot experimentar davant d’una de les obres de Xavier Valls (Barcelona, 1923-2006). Afegir a aquesta definició termes com ara sobrietat, recerca del buit, finor i serenitat seria acostar-nos una mica més a un món pictòric que, efectivament, parla a l’espectador com si li estigués explicant amb veu baixa els secrets d’una realitat que, com més senzilla i subtil se’ns presenta, més misteriosa ens resulta.

L’exposició, la primera després de la mort del pintor, recupera un virtuós dels pinzells segurament menystingut a casa nostra i, en canvi, valorat en terres franceses, especialment a París, on l’artista s’instal·là a partir del 1949 i on va entrar en contacte amb les avantguardes de mitjan segle XX i amb artistes com ara Giacometti o Balthus, que l’integraren en els seus cercles creatius, perquè van saber apreciar el savoir faire d’un pintor per a qui la modernitat era precisament mantenir-se en el seu propi present i en les seves pròpies conviccions a l’hora d’agafar el pinzell. Disciplinat, net i lent a l’hora de treballar, els qui el van conèixer destaquen la seva extrema autoexigència a l’hora de pintar, com donava igual importància als plens que als buits, i segurament sigui en aquests últims on resideix la vertadera força de les seves obres; és a dir, no tant en el que es veu com en el que no s’aprecia a simple vista. 

En una època de canvis constants, la seva que visqué a París però fins i tot la nostra actual, les seves obres esdevenen oasis visuals destinats a ser contemplats amb la mateixa cura i paciència en què van ser realitzats. Un total de 24 obres seleccionades per Glòria Bosch dels seus tallers a París i a Horta, on el pintor passava els estius, reprodueixen el particular món serè de l’artista a través d’olis, aquarel·les i dibuixos en què es combina el seu amor per les coses senzilles amb els retrats a la família, com per exemple el de la seva dona, Luisa, o els dels seus fills, Giovanna i Manel, actual ministre de l’Interior francès. 

Emmarats d’una certa nostàlgia, els mons habitualment perduts o oblidats són recuperats per Xavier Valls d’una manera que ens fa pensar inevitablement en les composicions de Morandi, sovint subtils variacions d’un mateix gènere pictòric en què els objectes, dotats d’ànima, sembla que dialoguin entre ells tot oferint a l’espectador l’oportunitat d’explorar la seva vida interior fora de qualsevol context que els aporti significació. Per tant, tampoc seria adequat en el seu cas parlar de natures mortes, sinó més aviat d’agafar el terme anglès per a aquest gènere i definir les seves obres com a still lifes, que podríem traduir com a vides quietes. Uns objectes amb vida que poèticament Valls és capaç de situar just en aquest punt, mig real mig metafísic, en què l’emoció és l’encarregada d’atorgar significat. 

A la imatge, detall de "La cadira" de Xavier Valls.