Hangar presenta "Factotum" a la Fundació Antoni Tàpies

En el marc de FAQ: Zona de preguntes freqüents els artistes en residència d’Hangar presenten Factotum. Durant un mes i mig (des del 17 de desembre del 2013 a les 19.30 h) i a través dels diferents espais de la Fundació Antoni Tàpies, podrem trobar vàries propostes individuals i col·lectives a l’entorn d’una sèrie de “preguntes freqüents” que es plantegen tant al abordar la pròpia pràctica artística, com al intervenir als espais expositius museístics.

Factotum, la proposta d’Hangar, es divideix en dos temps, dos inauguracions i un calendari paral·lel d’activitats. Autocomissariada pels propis residents, i sense narrativa prèvia, planteja interrogants sobre el Relat expositiu: si aquest relat es conforma com un recorregut comissarial per un conjunt d’obres, què succeeix quan aquesta narració és absent? I si l’única condició per la que el conjunt d’artistes i de treballs es troben a la sala respon estrictament a coordenades espacio-temporals, quin sentit li donem a una intervenció col·lectiva? Quin impacte té aquest temps compartit? Quins diàlegs es donen en ell? Hi ha un locus comú més enllà de la mirada d’aquells que els col·loquen en el mateix espai-temps?

Absent el discurs comissarial definit, l’exposició s’adapta temporalment i espacialment a la especificitat de la pràctica de cada participant. Apostant deliberadament per un format d’exhibició coordinat des d’Hangar, sense derivar el pes conceptual a una lectura aliena, els artistes es comissarien entenent la mostra com una possibilitat de visibilitzar la producció individual, evitant forçar relacions entre ells ni intentar una deriva comuna més enllà del tema de l’encàrrec. Entenent que qualsevol altra manera, més o menys efectiva, simplement seria inconcreta i, segurament, falsa.

Si aquesta és una exposició d’obres exemptes de motivacions o de contextos curatorials, obres pensades en origen per a ser percebudes en sí mateixes, i que qüestionen per sí mateixes la condició de l’objecte artístic, la seva plasticitat, la seva extensió espacial o el temps ideal per a la seva percepció, o el que sigui que vulguin qüestionar… Quina és la amalgama? Són treballs realitzats paret contra paret, en un espai comú que potser volen dir alguna cosa més en relació a aquesta condició contextual. Són agrupables, llegibles o significants en el seu conjunt? Es transposen o contraposen? Els artistes d’Hangar només tenen en comú el seu present al centre, coincideixen en el temps en un lloc comú, coneixent-se personal i professionalment, algunes vegades amb vincles i interessos compartits, però sempre des del treball individual. Així, la proposta agrupada sota el títol Factotum fa referència a la multiplicitat de les pràctiques artístiques i a la complexitat que les defineix. És un exercici de des-catalogació, on els treballs dels artistes es mostren en primera persona i d’una manera directa, dinàmica i específica, sense filtres ni altres protagonistes. Simplement interpretant el marc comú del cicle “FAQ” des de la seva perspectiva, mostrant produccions noves, o simplement encaixant obres ja realitzades.

Si un dels components de l’amalgama és la pròpia condició de residents a Hangar, el següent component d’aquesta aliatge seria el trobar-se en col·lectiu en el mateix espai expositiu. I si el museu es el marc físic imposat per que una sèrie d’obres comparteixin narració, a espais codificats per a això i amb un públic educat en aquest codi…Què succeeix quan les obres irrompen a racons no pensats com a suport a aquest codi, dificultant intencionadament la interpretació del conjunt, del relat?

A Factotum cada obra es presenta autònoma i aparentment exempta de context. Parla de l’heteroneitat, de la casualitat i també, no en menor mesura de la causalitat. Al fi, compleix en el seu conjunt amb les funcions per a les que cada una de les actrius involucrades sembla que està destinada: el museu com un espai narratiu, el taller com a context generatiu, i l’artista com a artífex, la obra com a objecte de valor i significat propi… Múltiples funcions reglades i aparentment distribuïdes en un encadenament sistemàtic. Aparentment. Perquè aquesta és una proposta de caràcter circumstancial que, a través d’una estructura de fosos de peces, artistes, espais i ritmes, té com a objectiu escapar de l’homogeneïtzació, la claredat i la conformitat delsdiscursos que plantegen les exposicions col·lectives, provinguin aquests d’encaixos comissarials o d’assemblatges institucionals.

Artistes i projectes en exposició:

Aggtelek/Evertything good fails: L’obra és una reflexió sobre l’acte creatiu, en aquest cas el nombre de propostes que es van pensar per ser desenvolupades però que per diverses raons es van rebutjar. Una recerca condicionada per certs factors com l’espai, el context, el pressupost, el gust i la il·lusió, i en aquest cas, la pèrdua de la darrera. El discurs pren forma en les cadires on van procedir les converses, i que actuen com a “espai operacional” en el qual totes les propostes queden dibuixades per no ser oblidades, al temps que superposen alguns elements que van intervenir en elles, com les mans, cigarrets o un entrepà.

Sebastian Cabrera/Felip V, Museu de l’Almodí, Xàtiva (València). Capgirar un quadre inverteix la posició original que li designava un a dalt i un a baix. Trenca la seva relació amb la resta d’elements que li envolten, i acaba desafiant l’ordre físic. A mitjans del segle XX, un retrat de Felipe V que es troba al Museu de l’Almodí a Xàtiva, va ser penjat de cap per avall com a càstig a aquest rei per decretar l’incendi d’aquesta ciutat en plena Guerra de Successió. Col·locar una imatge de cap per avall, conserva encara un caràcter iconoclasta o és un acte naif al bell mig d’una era digital?

Enric Farrés Duran/Tres cosas raras. Història d’una desaparició. Enric acumula objectes que es troba a la llibreria on treballa i els posa en escena. Una gradació a tres nivells: Visual, temporal i narrativa. Des de l’objecte més visible -un carro exhibit durant el període de l’exposició- al més amagat -una carta de la Glòria al Joan dins d’un llibre a la biblioteca, col·locada amb antelació a l’exposició- passant a través del que es veu però no es mira, una picada d’ullet als treballadors de la Fundació Antoni Tàpies. Acaba amb un intent frustrat “d’enxufar” a la seva cosina a treballar (que, tal com l’artista ens explica: “de fet, és qui em va aconseguir la feina”).

Marla Jacarilla/M’agradaria explicar-te algunes coses abans de marxar, estimat Matthew. Al 1962 Aldous Huxley publica L’Illa, novel·la que serà la seva darrera obra de ficció. El 22 de novembre de 1963, Huxley mor als 79 anys d’edat i la seva mort passa desapercebuda en coincidir amb l’assassinat de Kennedy. Com si es tractés d’una llegenda urbana que pretengués demostrar-se, en aquesta obra es planteja la possibilitat que Huxley deixés un missatge ocult al seu fill Matthew entre les pàgines de L’Illa. Un missatge ple de premonicions i profecies.

Víctor Jaenada/La família és el primer. Realització d’un mural-instal·lació específic i in-situ. El mural començarà el dia de la inauguració i s’anirà fent/desfent durant l’exposició. Encara que pot veure’s com una obra acabada, no és una peça amb un final concret, més aviat es tracta d’un procés dinàmic i imprevisible. Es tocaran temes generals com el context artístic de Barcelona, al costat d’uns altres més concrets com la figura de Tàpies. El procés es documentarà i es penjarà a les xarxes socials al final de cada jornada.

Laura Llaneli/Gnossienn n. 1. Interpretació de la Gnossienne n.1 de Erik Satie variant el paràmetre temporal. Es segueix la partitura i les dinàmiques, però no es respecta la durada de les notes. El temps va en funció de la durada del so de cada nota en ser tocada, és a dir, fins que no s’extingeix totalment el so d’una nota o acord no es toca el següent. Així, el temps de la peça varia segons la sala, l’audiència, el piano i l’escolta de l’intèrpret.

Llobet & Pons/Formigonera, casseroles, sèrie de dibuixos. Formigonera presenta maons provinents d’edificis deixats a mitg construir, que van girant i girant, dins d’una formigonera, fins a convertir-se en pols, remetent a les dinàmiques de l’especulació immobiliària. Casseroles és una sèrie d’olles de cuinar, intervingudes mitjançant el gravat d’imatges sobre la superfície de l’acer. Llobet & Pons també ens presenten una sèrie de dibuixos amb una estètica geomètrica i racional, a mig camí entre l’esquema arquitectònic i el disseny industrial.

Jan Mech/Descripció d’un quadre (Bildbeschereibung). Descripció d’un quadre exhibeix una pintura que existeix, però només ha estat publicada en la descripció de Heiner Müller (1984). Basat en un concepte dels antics grecs, segons el qual cada era requereix un equilibri entre la vida i la mort, l’acte de mirar un dibuix o pintura és transformat en un procés que crea una transició entre aquells que viuen en el regne de la mort i l’observador. / Composició, veu i instal·lació de Jan Mech / Text de Heiner Müller / Traducció al castellà de Jorge Riechmann

Jonathan Millán/Pensant en vosaltres. Després de mesos projectant diverses obres de gran format complexes de produir i de no haver estat capaç d’acabar-ne cap, he decidit fer des de l’aquí i ara, sense comptar amb ningú més que amb mi i amb un tros de fang per representar tot el que se’m vagi ocorrent. En aquesta exposició presento una sèrie d’escultures de fang pintat que tenen com a punt de partida precisament el meu intent de comunicar-me amb els espectadors (una massa informe i abstracta) des del meu “aquí i ara”. La idea de fer servir com a mitjà de comunicació un tros de fang (una cosa estàtica i muda) em sembla tan apassionant com idiota.

David Mutiloa/Factotum. Mitjançant la generació del naming de la pròpia exposició i una sèrie d’intervencions gràfiques en cartells, fulls de sala o vinils, Factotum recupera de manera críptica i descontextualitzada el treball del grup Memphis, sometent-l’ho a una nova funcionalitat: la generació d’una imatge crítica/pop envers la institució. D’aquesta manera, se situa entre la reactivació de cert component crític i la seva banalització o fracàs en la seva transformació en mera ornamentació.

Rasmus Nilausen/Omnipotence. Omnipotence és una sèrie de pintures de gènere: Naturaleses Mortes. Segueix la línia dels treballs recents de l’autor. És un conjunt de peces de formats diversos que reflexionen sobre la mateixa història de la pintura i el fet pictòric. La instal·lació a la Fundació Antoni Tàpies compta amb la novetat de la incorporació d’alguns elements gràfics.

Quim Packard/Michel Gondry/Lebensreform/Tim Burton. El projecte Michel Gondry / Lebensreform / Tim Burton és una constel·lació de dibuixos i escultures que investiguen diferents elements del moviment neo-ruralista i neo-folk dels segles XIX, XX i XXI. Un mapa de diferents ales de romanticisme i naturalisme que ens porten a qüestionar les dinàmiques de l’espai expositiu en si mateix.

Ariadna Parreu/Anar per tornar. Experimentar una gesta de bar per revaluar-la com a mite contemporani. Anar per tornar no tracta de verificar ni documentar, sinó de mostrar la construcció de la història. Per a això, l’artista va realitzar una ruta de Montserrat al concert d´Iron Maiden a Barcelona en BTT el passat primer de juny del 2013.

Ryan Rivadeneyra/Sey Miami futuristic cocktail lounge. El punt de partida és capgirar la manera normal de treballar amb la narrativa: en comptes de tenir una història o una sèrie d’històries per després posar-les en context, la idea és crear un espai, o descriure un lloc, i, a partir d’allà, entrar en una sèrie de micronarratives abstractes que succeeixin en aquest lloc. En aquest cas es planteja un bar / residència de gent gran / club de natació a Miami on van artistes vells a passar els darrers anys de la seva vida, quan ja deixen de produir amb la intenció d’exposar o ser crítics amb els seus entorns.

Gerard Rubio/Made in the Neighbourhood. Aquest projecte planteja una crítica al model de producció i consum actual proposant com a alternativa una màquina de producció tèxtil que dóna poder als seus usuaris mitjançant l’autosuficiència i el desenvolupament creatiu.

Mireia C. Saladrigues/Buscaré un lloc per a tu. Diversos objectes relacionats amb la cançó melòdica ens donen pistes sobre els solapaments i col·laboracions que ocorren en uns moments que podem considerar com a espontanis però que qüestionen el nostre lloc. I és que la institució artística, des d’un art retroalimentat entre estrats culturals desdibuixats, forma subjectivitats, genera teixits socials, dota de visibilitat geografies diferenciades i assenyala llocs comuns. Però paral·lelament també s’esdevenen dins la seva estructura i entre els seus treballadors porositats quotidianes que val la pena visibilitzar.

Pep Vidal/Un humil mitjó. Un humil mitjó mitjançant el qual es proposa la meditació, amb el que representar la importància de l’ordre còsmic de les petites coses”, Antoni Tàpies. És per això que s’ha fet una rèplica en miniatura de l’emblemàtic mitjó de Tàpies –de tan sols unes micres- per situar-lo a l’aixopluc del que es troba a la Fundació Antoni Tàpies.

Imatge a càrrec de David Mutiloa