Sala permanent de Miquel Navarro a l'IVAM

Sala Juli González, Sala Pinazo i, ara, una nova Sala ad hoc: Miquel Navarro. No sembla una comparació insostenible? La idea fundacional de l’IVAM no s’assentava en un plantejament de perpetuïtats, sinó en una dinàmica de successives contemporaneïtats. Però la donació de més de 500 obres al Centre Juli González per l’artista de Mislata ha trencat un principi bàsic, necessari i argumental des dels orígens de l’institut d’art. Per açò, la mostra que es dedica a Navarro obri més el debat sobre la gestió del museu, però també determina altres aproximacions al treball del creador valencià. Del primer tema, ja se n’ha dit molt. Del segon, cal recordar l’ideal de l’arquitectura eternitzada en terracuites o zinc que es disposa instal·lada en aquestes agrupacions urbanes adreçades, marca de la casa. També és imprescindible insistir en l’eficaç i simbòlica narrativa de la verticalitat, com a crònica del desig i dels nostres ancestres totèmics. I igualment ha de destacar-se aquesta naturalesa, zoomòrfica i antropològica, tal vegada poc experimentada en la creativitat de l’escultor o, simplement, enterrada pels centelleigs del rotondisme institucional. I potser els dibuixos i pintures constituïsquen el primerenc i l’innecessari d’una compilació expositiva políticament correcta, esperable, reincident, persistent, duradora i arrelada, molt arrelada. L’incorrecte, o no, és que ens faça pensar en Andreu Alfaro. Quina paradoxa. Anem perdent oportunitats pel camí i, mentrestant, el temps passa, transcorre també persistent i durador. Al final, tot artista fa de la seua vida un camí. Cal seguir les senderes entrampats.

A la imatge, "Cap amb tub" de Miquel Navarro.