Frustracions i esperances de l'art de la revolta

El pitjor de l’any 2012 va ser la mort d’Antoni Tàpies. Quasi sempre les morts són el pitjor. Les de l’art del 2013 han estat Bigas Luna o Toni Catany, aquí; Georges Moustaki i Patrice Chéreau, a França, i Lou Reed, l’antic leader dels Velvet Underground, al món.

El millor del 2013, les revoltes artístiques. A Istanbul, la biennal d’art ha volgut ésser un mirall de les revoltes de les places i de tantes primaveres que han omplert d’esperances molts d’aquells que es consideraven exclosos en llocs geogràfics molt diversos i en el món islàmic en particular. A l’entorn de les barbàries i de les civilitzacions, que n’era el tema, del 14 de setembre al 20 d’octubre, la biennal ha volgut donar protagonisme, a traves de l’art i de l’obra de vuitanta-vuit artistes d’arreu del món, a la llibertat d’expressió, però també denunciar la repressió, les especulacions edilícies, els problemes de les minories ètniques i les utopies fallides. Istanbul, amb els seus catorze milions d’habitants a la porta d’Orient, ens ha donat un dels esdeveniments més encoratjadors de l’any.

Allà també, a la difícil Turquia de la lluita contra l’islamisme més conservador, s’ha manifestat l’estètica de la revolta del grup Femen, que durant l’any 2013 s’ha consolidat a tot el món i sobretot als llocs més difícils, de Rússia a Tunísia i fins i tot a l’Iran. Les Femen han denunciat l’integrisme religiós catòlic a Roma o a París, a l’interior de la basílica de Notre-Dame; l’islàmic a Tunis o al Caire; els excessos militars a Turquia; les tendències dictatorials a Rússia, i l’explotació comercial de la dona a Berlín o Estocolm.

El grup Femen va néixer a Kíev el 2008 per denunciar l’opressió política de la dona. Llur estètica de pits nus va ser la seva arma de denúncia i de revolta. Aleshores només eren dues. A partir del 2009, els grups de Femen han proliferat arreu del món i no han faltat en cap dels principals esdeveniments que han cregut que havien de denunciar. La seva estètica es fonamenta en els teixits que encara cobreixen una part de llur cos, en els moviments i la posada en escena, en les inscripcions de denúncia que porten pintades a la pell i ara també en fotografies i productes derivats que els permeten finançar llurs accions. En el darrer festival de cinema de Venècia s’ha presentat un film sobre elles.

L’any 2013 ha estat el de la consolidació del moviment Femen arreu del món en una triple direcció, contra l’explotació de la dona, contra les dictadures i contra el totalitarisme de les religions. També ha estat l’any de les més vives polèmiques al seu voltant, com ara les provinents de les dones islàmiques i fins i tot de la mateixa i històrica militant tunisiana Amina Sboui, que l’agost passat va deixar el moviment. 

Cada acció de Femen constitueix una veritable performance artística que, com els happenings del passat, convé situar en el camp de l’art compromès i de l’estètica en evolució dels nostres dies.

En un terreny que considero també d’art performatiu, per l’any que ve desitjaria que les accions del papa Francesc reeixissin a canviar l’estètica de l’Església catòlica, que el seu predecessor, Benet XVI, tant va immobilitzar i retrogradar.

 A la imatge, Una de les accions del Grup Femen.