Impactes plàstics del 2013

Personalment, l’any 2013 ha estat molt positiu: he après infinitat de coses que no sabia o no coneixia i, algunes de les conegudes, les he pogut aprofundir. D’altres potser són més savis i durant aquest fatídic any econòmic, social i polític en l’àmbit de la plàstica han perdut el temps. 

M’explico; només de començar l’any hi havia a la Fundació Miró una postal nadalenca amb una banderola muntada per Fernando Prats en la qual es mostrava una escena al Pol Sud amb un dibuix tela de Joan Miró i una declaració seva que deia: “Més que no pas el quadre mateix, el que compta és allò que llança a l’aire, allò que escampa (1959).” Aquesta intenció en tota obra d’art la notava dins meu però necessitava, davant de la cultura, que una autoritat de la sensibilitat de Joan Miró me la confirmés. Amb una frase d’aquest calibre assumida, hom pot anar segur pel món de la sensibilitat. 

Passant a aspectes més directes amb la captació i sensibilitat per les formes, una exposició que he trobat molt interessant per comprendre l’abast dels nostres artistes internacionals de la primera meitat del segle XX ha estat la dedicada al Japonisme, a la Fundació “la Caixa”. Recorrent-la i observant-la amb atenció hom s’adona que, a través de Rusiñol i Casas, la sensibilitat per l’autonomia del color amb independència del suport de la llum, aquests dos artistes la van captar ben bé entre les estampes japoneses que s’exhibien a París o que arribaven a Barcelona. Quan Picasso o Miró van a París, ja hi van sensibilitzats per unes altres possibilitats i dimensions de la forma, el color i la línia que aquelles que els havia ensenyat l’acadèmia. Observant una percepció diferent de l’espai plàstic de la que es derivi de l’objectivitat i l’atmosfera que la posa en evidència, i que no obeeix a una canònica conceptual representativa (l’art tardoromà i el romànic), hom pot arribar a conclusions representatives inèdites, com ara l’expressionisme, el cubisme i el constructivisme. Una altra exposició, al MNAC, que he trobat d’interès excepcional és la dedicada a La batalla de Tetuan, de Fortuny. És un exemple de com un encàrrec molt precís i un compromís adquirit de tipus institucional poden donar lloc a una obra totalment sensibilitzada pel seu autor. Altres aspectes sensibles formatius que no puc oblidar són les exposicions dedicades als joves, realitzades a les galeries Fidel Balaguer, Joan Prats, Senda, Nogueras Blanchard, + R, Àngels, en les quals les obres es mostren pels camins inèdits de sensibilitat que s’hi proposen. 

No cal dir que han estat molt provocadores per a la sensibilitat les exposicions-homenatge difunt als consagrats Tàpies, Guinovart, Grau Garriga, Uclés o als poc coneguts Merino (Granollers), Valls Areny (Castellar del Vallès), Sibecas (Girona), l’obra dels quals cal revisar, com ho està fent, però per als vius, la Fundació Vila Casas.

Un any ple de satisfaccions tant de revisió cultural com d’informació i recuperació del patrimoni estètic català, en què, per cert, ja hi ha altres institucions d’arreu del país que col·laboren (Lleida, Banyoles, Granollers, Tarragona, Sant Cugat, Mataró, Palafrugell).           

El pitjor és quan no es fa res o quan se segueixen les dreceres establertes. 

 A la imatge, detall de la "La batalla de Tetuán" de Marià Fortuny. MNAC 2013.