Triar és trair

Els temps que ens han tocat viure són convulsos. I en el terreny de la cultura, encara més. Els polítics de la democràcia ens han abandonat en favor del diner i dels seus gestors. I, en aquest paisatge, el món de l’art ha de sobreviure a la displicència institucional. Això, encara que no ho sembli, té a veure amb triar el millor i el pitjor de l’any que acaba, com em demanen. Primer, perquè, com va dir el crític Joan Merli, triar és trair. Però, segon, perquè, si tries en situacions d’emergència com aquesta, la traïció s’engrandeix.

Som-hi, però! El millor de tot és que, a pesar de la situació, es continua treballant: artistes, galeristes, crítics, museòlegs... I en tots els dispositius possibles. A la xarxa: A-Desk, de llarg recorregut, va penjar un interessant dossier sobre l’art i el sobiranisme català; el lloc CanCal.cat, una idea de l’artista Albert Gusi en què es barreja l’art amb la geografia i l’antropologia; i, en general, tot un seguit de blogs en què l’opinió i el discurs sobre l’art pot expressar-se en llibertat, ara que els mitjans d’informació desisteixen de la cultura.

A les galeries d’art: davant del tòpic del burgès maliciós que trafiqueja amb l’art, un seguit d’iniciatives malden per sobreviure, per oferir noves visions de l’art. Quan es cancel·len tants espais de producció, algunes d’aquestes galeries recobren el paper d’impuls i de difusió de l’art d’avui. De l’any que acaba no puc deixar d’esmentar l’interès que em va suscitar l’exposició de la Dora Garcia a la galeria Projectes SD al voltant de Joyce i de la reinterpretació incessant d’un text.

I als museus? La situació ens ha abocat a una certa paradoxa en què el que ha pogut ser el millor no és bo que ho sigui. M’explico. Em penso que les millors exposicions de gran format s’han vist al Caixafòrum: les exposicions sobre Méliès i sobre el japonisme. I, d’immediat, se m’acut dir que això no és una bona notícia del tot. La programació del Caixafòrum sol ser esplèndida, però posa en evidència la falta de pressupostos i d’imaginació de la resta de museus de la ciutat. Un altre exemple: en l’exposició Art dos punts trobem el millor i el pitjor alhora, perquè mostra algunes peces esplèndides, però qüestiona l’essència mateixa del Macba. Com si la crisi i l’emergència ens fes acceptar situacions que són intrínsecament anòmales. Una menció especial per a l’exposició Contra Tàpies perquè m’avinc més amb el risc que amb l’acomodació.

El pitjor? Ho tinc claríssim: el tancament o l’intent de tancament dels centres d’art contemporani; la mediocritat dels polítics que no entenen res sobre art contemporani, però que s’atreveixen a decidir el seu futur o, fins i tot –arrogància supina–, acaben per dirigir-los d’amagatotis.

Sí, tenia raó en Merli, triar és trair, i encara més quan no tens espai per justificar la teva, de traïció.

A la imatge, "Vers les ètoiles" de Georges Méliès. Foto Stéphane Dabrowski. Exposició CaixaForum Barcelona