La crítica, com l'artista

El crític d’art s’exposa era el títol d’un compendi d’articles sobre crítica d’art que Catherine Millet va publicar poc abans de llançar-se a escriure sobre la seva vida sexual. En una ocasió li vaig preguntar per la relació entre els dos llibres i per les referències que havia tingut en ment sobretot per a La vida sexual de Catherine M. No era Barthes, com jo pensava, sinó Melville. Ho he explicat moltes vegades, aquesta relació entre Melville, l’autor de Bartleby, l’escrivent, i la tasca crítica em va donar la clau per parlar de la crítica com una pràctica tolida. És a dir, l’escriptura crítica com una de les poques possibilitats d’escriptura, perquè respon a la incapacitat de fer, a la impossibilitat de fer i a la impossibilitat d’escriure. La crítica com una resposta possible a la crisi del relat, que enfront de la ficció resol el parlar d’uns altres, el tallar i enganxar, el ser una activitat vicària. És aquí on he insistit en el que té de paral·lel amb la pràctica artística contemporània i el seu origen en la crisi de la representació. La relació entre la crítica i l’artista no tindria res a veure amb una suposada frustració del primer, sinó amb un origen comú, i només una divisió administrativa i econòmica marcaria la distància entre tots dos. I aquesta unió tindria a veure amb la pràctica de la cita i el tallar i enganxar com a estratègies contemporànies i amb la posada en marxa d’un pensament crític.

Però aquesta relació també té a veure amb el caràcter exposat en el títol del primer llibre de la Millet. En efecte, el crític d’art també s’exposa. No només perquè de vegades exerceix de curador i fa exposicions, sinó d’una manera menys literal, perquè s’exposa en els seus escrits i en les seves opinions. Una exposició oberta a la discussió. I llavors és quan comparteix una altra filiació amb l’artista, una filiació emocional i vital: la seva fragilitat i debilitat. Es parla molt de la crítica com una labor independent, i la independència té el seu preu. També es parla del comissariat independent, i tots sabem que està més a prop d’una multidependència de totes les institucions per a les quals treballa. El mateix li passa a l’artista: que depèn de les simpaties que aixequi entre tots els agents de l’art i que camina amb peus de plom i reivindica el seu espai per respirar. Però amb la consciència clara de la seva imprescindibilitat i l’anhel de qui arriba un moment que estarà envoltat d’aduladors. Però, malaurada crítica!, no pot compartir ni aquesta consciència ni aquest anhel. Tampoc aixeca simpaties, i així la seva debilitat és extrema. És una qüestió de caràcter, com ara la rondalla que explicava en una de les seves pel·lícules Tarantino sobre la granota i l’escorpí que volia creuar el riu.

Per rematar-ho, no oblidem una qüestió de gènere: sempre és “la” crítica.

A la imatge, detall d'una obra de Xavier Escribà.