Espanya, a la cua del mercat mundial en l'art contemporani

Com cada any el mes d’octubre, Artprice ha presentat l’informe anual –en forma de balanç– en què es recullen les xifres econòmiques més destacades del mercat de l’art contemporani i també els TOP 500 dels artistes que més han facturat durant el període del juliol del 2012 al juny del 2013. S’entén per artistes contemporanis aquells nascuts amb posterioritat al 1945. “En conseqüència, l’expressió art contemporani abasta dues generacions creatives i actives des del punt de vista comercial. Aquesta diversitat s’aborda des de la perspectiva de l’edat dels artistes, diferenciant entre firmes ja clàssiques i figures emergents.” Unes dades reveladores per als que segueixin els moviments del mercat, les fluctuacions, les subhastes més decisives i les adjudicacions més notables. És curiós veure el comportament, per exemple, de l’art modern, que ha decrescut aquest exercici un 9% en pro de l’art contemporani, que ha crescut un 15% (traduït en números, uns 140 milions d’euros més) cosa que li ha permès superar la barrera dels 1.000 milions d’euros, respecte a l’exercici anterior. Un resultat històric que s’explica no per l’increment de lots adjudicats, que segueixen sent aproximadament els mateixos, sinó pels rècords d’obres d’una desena d’adjudicacions que han recompensat els tres artistes més cars de l’any, com són Jean-Michel Basquiat, Jeff Koons i Ficar Dopig. I és que el primer ha trencat totes les previsions establertes en doblar la seva facturació i arribar a l’esgarrifosa xifra de 162 milions d’euros, corresponents a 82 obres, la qual cosa representa per si sol un 15,4% del mercat mundial d’art contemporani. Això demostra que als contemporanis els va molt millor que als moderns. Vistes les dades, l’art contemporani se situa com el tercer segment més rendible (13% del mercat), després de les obres modernes (47,6%), seguides per les de postguerra (20,5%), les del segle XIX (9,5%) i les dels grans mestres (9,4%).

Els enormes dubtes en un mercat que encara no veu la sortida de la crisi global –pensem en el deute americà, la crisi europea, el conflicte sirià, el despertar xinès– són elements que creen un ambient d’inseguretat cap a un futur incert. No sabem, doncs, si l’auge en el mercat de l’art contemporani s’ha situat definitivament o bé si ha estat una nova moda passatgera especulativa i volàtil. Però, en aquesta situació, el mercat dels Estats Units es veu enfortit en relació amb el mercat xinès, que queda lluny de les seves previsions i expectatives de creixement, encara que a poca distància. Respecte a Europa, Londres i París –dues places històriques– se salven pels pèls en intentar atreure compradors internacionals. Itàlia i Espanya s’emporten la pitjor part. Aquesta última presenta saldos ínfims amb uns ingressos per venda d’art contemporani fins a un 62% més baixos que la temporada anterior i se situa amb un indicador pèssim del 70% d’obres no venudes en subhastes, enfront del 37% de l’escala mundial. Encara que els preus al nostre país estan per terra i sigui un gran moment per a l’adquisició d’obra, no es veuen aquests brots verds de recuperació que tant vaticinen els nostres polítics. Com a curiositat, en el TOP 500 només apareixen tres artistes de l’Estat espanyol, dels quals dos són catalans: Miquel Barceló, en el número 42 del rànquing, i Jaume Plensa, en el 261, mentre que el tercer és Juan Muñoz, en la posició 115, d’una llista que encapçala Basquiat i tanca Zhigang Tang. Per acabar, com a dada curiosa, en els 25 primers llocs del rànquing hi ha 10 artistes xinesos, fet que indica les pretensions del gegant asiàtic per liderar el mercat mundial de l’art contemporani.