Toca resistència

Toca resistència, toca resistència davant els atacs a la llengua (per cert, cada vegada més absent del text en les produccions artístiques catalanes actuals), toca resistència en la paraula i l’opinió, i toca resistència en la programació d’art contemporani.

Davant del replegament de les grans institucions, que han estirat les exposicions com si fossin xiclets i han reduït totes les despeses possibles, la qual cosa ha posat en perill la supervivència d’artistes i de pensadors i crítics independents; valorar el que ha estat aquest any en el terreny de l’art és relativament fàcil, perquè ser-hi ja és un autèntic mèrit. 

Vull destacar algunes de les propostes que generen discurs, que donen vitalitat i que busquen les escletxes per resistir i per proposar, especialment els espais petits, amb pressupostos estrets i ajudes precàries, però que fan una bona feina i que, com en èpoques anteriors a la bonança econòmica i anteriors a la democràcia, donen vida a la cultura més enllà del discurs dominant. Gran part d’aquesta feina es duu a terme des del que podríem anomenar les ubicacions disperses (altrament dit el territori, la perifèria o, si ho preferiu, els marges).

Per citar-ne alguns, perquè ja he dit que avui no podem prescindir-ne de cap, a Catalunya tenim la Nau Estruc, de Sabadell; la Fundació Palau, de Caldes d’Estrac; El Puntal, Laboratori de les Arts de la Fundació Coromina, de Banyoles; la Fàbrica de les Arts, de Granollers; o el projecte DAFo, de Jordi Antas i David Armengol, de Lleida; i a Barcelona Homesesion; les propostes de galeries com ara Àngels Barcelona, Projecte SD, o ADN, amb el projecte Platform a Sant Cugat.

També val la pena escorcollar les múltiples iniciatives amb format de certamen o de festival, de molt diversos formats i estratègies, com ara el festival Plaga, a Barcelona, o Palmaphoto. Sense deixar Palma, podem destacar espais, com ara el de Louis 21, que exploren amb personalitat pròpia. Al País Valencià val la pena tornar a reconèixer la incansable feina de la galeria Cànem de Castelló o projectes més joves, com per exemple el de l’Espai Tactel, a València ciutat.

Per acabar, voldria afegir-hi que, a banda de resistir, també toca reflexionar. Al Principat, sobretot, reflexionar sobre el desmantellament de l’estructura artística que, tot i ser incipient, mínima i precària, havia aconseguit ser visible i articulada. Reflexionar sobre la indefinició de Santa Mònica o la manca de timó del centre d’art de la Fabra&Coats –per sort amb uns esplèndids comissaris per la pròxima temporada–. I, per què no, reflexionar sobre la falta de consens polític en matèria d’art contemporani, que ha deixat els centres d’art del territori sota mínims i que ha portat al tancament de Can Xalant a Mataró. 

 A la imatge, fotografia de Miquel Gelabert de l'exposició "La revolta poètica" a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac.