Miró i els horitzons

Atès que la Fundació Joan Miró, que s’hauria de conèixer segons la voluntat del seu creador per Centre d’Estudis d’Art Contemporani, ens presenta actualment una exposició temàtica –reconeguda pels mateixos organitzadors com a anacrònica– titulada Davant l’horitzó, crec que he de començar les meves observacions tenint present el que Joan Miró recordava respecte de Modest Urgell (un mestre seu a la Llotja en els primers temps de qui seria futur gran creador oníric i instintiu), observant la inhabilitat total pel convencionalisme plàstic acadèmic de l’alumne: “mira noi –li va dir Modest Urgell–, en realitat pintar és una línia d’horitzó que determina un dalt i un baix en un pla”. Als darrers temps cronològics seus, Miró, tot recuperant els mots de l’antic mestre, recordava: tant de bo hagués assimilat de bell antuvi aquella saviesa, així ara no hauria d’acabar dient “merda”. De totes maneres, el nostre creador més contemporani sí que s’adonà que a dalt de l’horitzó del vell mestre hi havia una cosmogonia que cadascú hauria d’elaborar segons la  sensibilitat i mentalització que se’n fes i, a baix, hi havia la terra des de la qual s’havia d’elaborar tot el que es volgués que constituís el viure.

Per tant, l’horitzó de Miró res té a veure amb les especulacions d’una concepció plana de la terra en relació amb la qual –els viatges de Marco Polo i fins i tot els de Cristòfol Colom i els navegants portuguesos– l’horitzó era una projecte, un objectiu vital (com el d’Ulises d’arribar a l’Ítaca que cadascú escull o desitja). 

Al nostre temps, la noció d’horitzó ja no té sentit; les tecnologies l’han anul·lat: tot és a l’abast sempre i en tot moment; només la salvatge societat n’impedeix l’assoliment. Els horitzons vers l’anhel desitjat i temut de Caspar David Friederich ja no existeixen objectivament; el de Gericault té un valor totalment de socors social possible; el de Carl André és una subtil sensació escenogràfica; i el de Claude Monet, una línia per convertir en objectiu el que altrament no seria res més que un joc de màcules cromatitzades. 

Anem, doncs, a la realitat, a l’objectivitat: l’horitzó només té sentit si hi ha un marc que l’estableix; el que és essencial perquè existeixi l’horitzó és que hi hagi projecte; és a dir, marc, condicionants de l’acció a emprendre. Com verifiquem, si ens servim de la tecnologia que configura la nostra vida actual, la noció d’horitzó físic no té sentit; és només un recurs psicològic. Tant és així que fins i tot en allò que la lluna pampallugueja sobre el mar, l’horitzó és una exigència de geometria euclidiana virtual perquè s’acompleixi el principi de “tot angle incident en un pla és igual al reflectit”. Això ho podríem explicitar més adduint que qui ho determina tot és l’ull que observa que, ensems, crea i genera el marc, l’enquadrament o l’encerclament que donarà lloc a l’observació i a la seva qualitat. L’horitzó seria, també, un foc follet: s’apropa o s’allunya en contra de la voluntat. Com a decisió final, l’horitzó és un signe, transitori, per orientar-se. 

Aleshores, les úniques obres adients i adequades per la intenció de Joan Miró a la seva fundació són: Paisatge, 1893, de Modest Urgell (Miró confessa que quan passava per davant del Majestic Hotel, de Barcelona, hi entrava per contemplar el quadre); Els quatre horitzons, 1991, de Perejaume (això s’explica perquè el que determina un horitzó és el marc, que l’estableix i el fa possible); Pintura, 1973, de Joan Miró (del qual ja hem justificat les sensacions i raons que motiven l’obra). 

L’exposició es pot veure fins al 16 de febrer del 2014.

A la imatge, detall de Prop del Parc Nacional de la Vall de Mort d'ansel Adams. Cortesia de la National Archives. Exposició Davant l'horitzó. Fundació Miró.