Joan M. Minguet, president de l'ACCA: "No tot té un preu per a la independència"

Professor de la UAB i tastaolletes, com es defineix en matèria de camps de treball historicocrític, Joan M. Minguet Batllori és des de l’any 2010 president de l’ACCA (Associació Catalana de Crítics d’Art), càrrec en el qual ha estat reelegit de manera recent gràcies al suport que ha rebut de la junta de l’associació: “Per mi era indispensable tenir el seu suport per continuar en aquesta línia de direcció.” Una orientació que es defineix com a incansablement combativa amb la gestió cultural de la conselleria de Ferran Mascarell, l’André Malraux català, segons el mateix Minguet, “perquè ocupa l’espai que hauria de ser protagonitzat per altres agents”, però sempre acompanyat d’un positivisme permanent al voltant de les possibilitats de l’arquitectura artística catalana.

Un dels combats de l’ACCA se centra a fer front a l’actual desmantellament de la xarxa de producció contemporània que està tenint lloc en favor d’uns interessos exclusivament nacionalistes o turístics i que són l’actual timó de la Generalitat en el terreny de les arts visuals. Els exemples se succeeixen sense treva, especialment en territoris governats per CiU i amb el fallit kunsthalle del Canòdrom barceloní com la punta de l’iceberg. La falta de concreció i, sobretot, de franquesa en les noves polítiques són, al seu entendre, l’autèntic problema: “Les lògiques polítiques i culturals són diferents i per això cal mantenir-les separades”, una separació que, amb l’estat actual de les coses, a vegades sembla no estar sempre garantida, i que té en la producció emergent l’autèntica sacrificada: “Estan fent terra erma de la producció actual, on seran els artistes d’avui en el context futur?”.

En paral·lel està tenint lloc un procés de descorporeïtzació de la cultura mitjançant una banalització il·lustrada amb noms mediàtics –Toni Soler, Miquel Calçada o Bibiana Ballbé–, que darrerament han protagonitzat un terreny a priori amb sistemes de funcionament independents del món periodístic. Per Minguet, el fet més criticable no resideix en un canvi de model cultural, sinó en la negació al debat, per part de l’administració, amb els agents i les institucions actives del país. Cal explicar el model que s’està introduint i sobretot el seu ideòleg, ja que “un sol polític no pot canviar tot el sistema”. En aquest estadi entre banalització i democratització cultural mal entesa, per Minguet la política de Ferran Mascarell és el resultat d’un pensament economicista, en què la cultura ha de generar, sobretot, diners. Però, lluny de focalitzar la qüestió de manera exclusiva en la figura del conseller, les responsabilitats cal buscar-les en el president, Artur Mas, fiador del seu nomenament, i en el silenci d’Esquerra Republicana, de qui no cal oblidar que el darrer conseller de cultura era Joan Manuel Tresserras, cap visible de la bastida cultural que ara s’està desmuntant sense explicacions ni alternatives debatudes. La conclusió és clara: “No tot té un preu per a la independència.”

A l’altra cara de la moneda, quan parlem de les opcions de futur i alternatives, sorgeix el nom de Sílvia Muñoz d’Imbert, membre de l’ACCA i nomenada recentment nova presidenta del Conca. Minguet la defineix com a treballadora i intel·ligent, i no té cap mena de dubte que defensarà el sector amb totes les seves forces; això sí, adverteix, “fins on ella pugui”, ja que no cal perdre de vista l’empobriment al qual s’han sotmès els marges d’acció del Conca i que tants anys havien costat de definir.

A la imatge, Joan M. Minguet (Foto Pau Minguet)