Grup Praxis 75, art i compromís: en memòria de Bep Marquès

Érem als inicis d’una nova tardor, quan ens telefonen per comunicar-nos la mort del nostre amic Bep Marquès, que, per sobre de totes les inquietuds socials i culturals que desenvolupà des de jove, tenia com a principal passió ser artista-pintor total, vocació que va portar a terme sempre en els curts temps de vacances i festius que li deixaven les seves múltiples obligacions.

Per escriure sobre la complexa personalitat del seriós i reservat Bep, hem d’escoltar música, la música que a tots dos ens agradava: destaquem que era un apassionat melòman, sabia solfa i havia cantat en grups corals d’amics. Quan pintava o llegia sempre escoltava músiques de tota mena. Comencem amb el papa Bach, com ell deia, i amb els seus concerts de Brandenburg... Com a artista era un excel·lent dibuixant, grafista i impressor, i un pintor, com jo, d’arrels expressionistes inspirades en els alemanys dels anys trenta. Recordant els anys de les nostres col·laboracions en el grup Praxis 75, vam posar diverses bandes sonores del seu, i nostre, admirat Ennio Morricone; les cèlebres bandes sonores de films com ara Novecento, Sacco i Vanzetti, La missió i Queimada. Músiques epiconostàlgiques d’un compositor comunista i llibertari com nosaltes, que componia per divulgar l’esperit revolucionari i les utòpiques lluites nacional populars inspirades en Toni Gramsci i en Passolini. I, més endavant, en els pensadors alemanys de l’escola de Frankfurt, Adorno, Benjamin, Marcuse i Block, igual que nosaltres també ho fèiem amb historiadors marxistes anglesos, com ara Thompson i Anderson. I els hispànics Manolo Sacristán, Vázquez Montalbán i García Calvo, i els gironins Damià Escuder i Enric Marquès.

En l’aspecte plàstic i gràfic, en pintura ens inspiràvem en les obres negres i els gravats de Goya, Daumier, Courbet i Roualt. I, sobretot, en els expressionistes alemanys de la república de Weimar. I la seva crítica al nazisme i el gran capital monopolista, dels quals destaquem Beckman, Grosz i Dix. I, en especial, en el revolucionari de la tècnica del fotomuntatge, Heartield, juntament amb el seu continuador, el valencià J. Renau, i d’altres com ara els de l’Equipo Crónica i el pintor Genovés.

A part, volem agrair a Narcís Selles el seu estudi i comissariat del treball col·lectiu del grup Praxis 75 titulat Una guerrilla comunicativa, exposat a la sala del Museu d’Història de Girona durant l’abril del 2013, mostra que va ser visitada per més de 12.000 persones. Selles, com a guionista, i Dalmau, el muntador videografista, van ser finalistes dels premis atorgats per l’Associació de Crítics d’Art de Catalunya. Per la seva banda, la revista Bonart ens va concedir un dels seus reconeguts premis. Pel rigor, qualitat i innovació de l’exposició, la mostra podia haver-se exposat a diversos museus de reconegut prestigi, però la crisi econòmica ho va fer impossible.

Voldríem acabar aquest article dedicat a la memòria de Bep Marquès protestant pel projecte de l’Ajuntament de Girona de comprar els quadrets del crític d’art Santos Torroella mentre que els artistes contemporanis de la ciutat de Girona i de les comarques gironines no tenim cap entorn museístic per poder exposar les nostres obres.

A la imatge, Lluís Bosch Martí i Bep Marquès.