El Museu Picasso Màlaga presenta, fins al 2 de febrer del 2020, la primera mostra a l'Estat dedicada a explorar els vincles creatius entre dos dels mestres més innovadors del segle XX: el nord-americà Alexander Calder (1898-1976) i el malagueny Pablo Picasso (1881-1973).
Comissariada conjuntament per Alexander S. C. Rower, President de Calder Foundation, New York; Bernard Ruiz-Picasso, Copresident de Fundació Almine i Bernard Ruiz-Picasso per l'Art (FABA); Claire Garnier i Emilia Philippot, Musée national Picasso-Paris; i José Lebrero Stals, Museu Picasso Màlaga; la mostra aplega més de 100 obres d'art i se centra en una connexió clau i específica entre Calder i Picasso: la seva exploració del buit, o l'absència d'espai, que tots dos artistes van definir des de la figura fins a l'abstracció.
Tant Picasso com Calder van néixer a finals del segle XIX i els seus respectius pares eren artistes de formació clàssica. Tots dos van deixar els seus països d'origen i es van marxar a treballar a França, on es van reinventar constantment, destruint els seus propis precedents i els d'altres artistes, i renovant l'art del seu temps, així com la nostra manera de percebre-ho. Si bé hi ha certs paral·lelismes i sinergies en el treball d'aquests dos icones de la modernitat, mai van arribar a compartir les seves idees artístiques, més enllà d'un interès compartit en entreteniments populars com el circ.
Calder i Picasso volien presentar o representar el no-espai, ja fos definint una sostracció de volum, com en l'escultura de Calder, o expressant contorsions del temps, com en els retrats de Picasso. Calder va exterioritzar el buit a través de la curiositat i l'amplitud intel·lectual, involucrant forces invisibles en maneres que desafien les limitacions dimensionals, o el que ell va anomenar «grandeur-immense».
Picasso va personalitzar l'exploració centrant-se en el jo interior emocional, endinsant-se en cada personatge i anul·lant l'espai interpersonal entre autor i subjecte.
Calder va ser un artista prolífic que va desafiar l'espai euclidià convencional i va anar més enllà de les tres dimensions clàssiques d'alçada, amplada i profunditat explorant la quarta dimensió del temps. Les seves escultures figuratives de filferro -definides per la crítica en 1929 com «dibuixos en l'espai» - delineen volums transparents, que queden replicats en les ombres que projecten sobre la paret. Les composicions dels seus mòbils no objectius són infinitament variables, activades pels capricis de la natura, desdibuixant les fronteres entre pintura, escultura i coreografia i dinamitzant l'espai de maneres impredictibles. A través de la força en el pla de les seves monumentals escultures estàtiques, Calder va redefinir la relació tradicional entre volum i buit.
Per l'incansable Picasso, el buit s'expressava com una necessitat creativa, nascuda de la seva consciència de la mortalitat. En els seus dibuixos, pintures i escultures, ens trobem amb el mateix principi que consisteix a crear figures afegint formes orgàniques, així com una forma inesperada de manejar el volum dins dels límits del llenç. A mesura que Picasso simplificava o purificava la solidesa d'una figura, accedia a la veritat del model.