Joan Barbarà, el rapsode del burí al Museu de Montserrat

El paisatge, l’arquitectura, el mar i els productes de la terra serveixen per homenatjar un rapsoda del burí que malauradament s’ha acomiadat en plena gestació de la seva darrera exposició. La llarga i reeixida trajectòria de Joan Barbarà (Barcelona, 1927-2013) no s’explicaria sense un afany impertorbable pel treball creatiu i un desig constant d’autosuperació. Amb arrels clavades al taller, ha estat sens dubte un dels grans gravadors catalans de l’últim segle, a qui s’acostaren grans noms de l’art contemporani, com ara Miró, Tàpies, Picasso, Beuyz, Chagall, Chillida, Cuixart, Dalí, Barceló, Plensa, Hartung, Fontana, Vasarely... Potser perquè no només fou un dominador exquisit de la tècnica, sinó també perquè la seva obra és capaç de mantenir un estil personal perfectament reconeixible, des del noucentisme de les primeres peces fins a l’avantguarda de les seves darreres creacions, tot plegat amarat d’influències diverses que ens portarien a parlar dels gravadors de l’època clàssica però també de Goya o de la influència dels gravadors nòrdics.

L’exposició –que es pot veure fins al 23 de febrer–, titulada Mediterrani i comissariada pel seu fill Tristan Barbarà, esdevé doncs un necessari reconeixement a casa nostra en un dels emplaçaments amb més pes cultural del país. En les peces de Barbarà hom pot resseguir, per exemple, les petjades dels grans herois clàssics, com ara les dotze estampes del llibre Empúries, inici d’un retorn, o la preocupació per temes cabdals de la història del nostre país, com ara la visió en gravat que féu l’artista de la catàstrofe després de l’incendi del Liceu, el 1994. Cal destacar també la sèrie Eivissa pel fet que esdevé un bon mirall de la trajectòria creativa de l’artista, ja que fou iniciada el 1946 i acabada el 2006, o sobretot la valorada Negre sobre negre, del 1995, cinc aiguaforts amb reserves i collage d’una profunditat i força que costen de trobar en l’art contemporani actual. La mostra també ofereix la possibilitat de contemplar la sèrie que recorre un territori des de l’alba fins al capvespre titulada El Garraf, cinc aiguaforts de gran format que resulten ser peces úniques gràcies a l’acoloriment amb guaix i esprai que en féu l’artista després de l’estampació.

Amb previsió de viatjar cap al Musée Goya de Castres i a la National Gallery de Londres, la perfecció manual, un dels trets diferencials de l’artista, es reafirma en atmosferes que traspassen el suport i esdevenen peces que cal comprendre més enllà de l’art plàstic, ja que la seva col·laboració estreta amb diferents escriptors potser fa que la calcografia amagui també certs missatges poètics, que cal destriar amb els ulls físics i psicològics a parts iguals. Des de Barcelona fins a París, on va residir una llarga temporada amb una beca del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona, des de les suaus carenes de les muntanyes fins als paisatges esquerps, des de les restes arquitectòniques de civilitzacions perdudes fins als bodegons, l’artista segueix encara present gràcies a una obra que només es pot explicar si es té en compte que Joan Barbarà fou sobretot un artista de subtilesa tècnica i d’improvisacions de sentiments.

A la imatge, "Liceu" de Barbarà.