ARCOmadrid 2014: Entrevista a Irene Hofmann i Lucía Sanromán

Irene Hofmann i Lucía Sanromán van fundar l’any 1995 SITE Santa Fe, la primera biennal internacional d'art a EUA. El seu èxit i experiència les legitima per desenvolupar en ARCOmadrid 2014 una trobada professional sobre biennals en la perifèria i el seu desenvolupament com a nous centres. Aquestes seran algunes de les qüestions que allí s'abordaran. Irene Hofmann i Lucía San Román responen de forma conjunta a les preguntes de Javier Díaz-Guardiola.

- Javier Díaz-Guardiola: Al nostre món de l'art globalitzat, podem seguir parlant de centres i perifèries??

- La jerarquia geogràfica, econòmica i cultural que impliquen els termes "centro" i "perifèria" s'ha qüestionat al món de l'art durant molt temps. No solament els anys 1980 i 1990 veuen sorgir una crítica de la història de l'art postcolonial que ha afectat a la forma en què els artistes se situen al món, sinó que el domini teòric d'una història de l'art modernista monolítica narrada des dels Estats Units i Europa també s'ha vist afectat. Això, al seu torn, ha donat forma a la pràctica artística de comissariat i afectat al mercat de l'art. Ara tenim moltes històries d'art i molts mons artístics que discorren en paral·lel, els quals unes vegades coincideixen i unes altres no. Així doncs, efectivament, ja no podem parlar de centres i perifèries. Però això no és solament perquè el món de l'art està "globalitzat", sinó més aviat perquè ara estem en el punt final de més de 20 anys del dur treball realitzat per moltes persones en aquest àmbit. Les antigues economies fortes són cada vegada menys confiables i dominants, la qual cosa ens dóna un punt de partida molt bo per criticar el concepte de "globalització". Ens agradaria proposar que no pensem en un món de l'art "globalitzat", sinó en un estat "postglobal", on les particularitats del local i el regional no es rebutgen en favor d'un cosmopolitisme global fictici.

- JDG: Pot l'auge d'alguns països (Brasil, Mèxic i Xina) fer-nos pensar que aquestes perifèries han creat nous centres??

- Té part de raó, però el que ens interessa no és tant pensar en aquestes oposicions relativament grans que implica aquesta pregunta. Si insistim en l'ús d'aquests termes, el nostre projecte més aviat ens convida a veure com la perifèria sempre ha viscut en el centre, i el centre en la perifèria. Una de les conseqüències de la globalització en els anys 1990 i 2000 és que la majoria de la gent, inclosos per descomptat als artistes, comissaris, comerciants i col·leccionistes, ha experimentat el fet de viure en molts llocs del món. Així que pensar en les formes en què els centres i les perifèries s'han infiltrat entre si és, per a nosaltres, una pregunta més interessant que permet sortir de l'antagonismo implícit en els termes.

- JDG: Avui hem vist com ArtBo coincideix amb FIAC-París quant a dates. MACO-Mèxic també amenaça amb coincidir amb ARCO el 2014. És com si la perifèria estigués començant a determinar el seu propi calendari sense tenir en compte el dels centres establerts i tradicionals.?

- Tal vegada aquesta sigui una resposta a la creixent força dels col·leccionistes d'aquests centres i al sorgiment de mercats d'art en aquestes ciutats que existeixen de forma independent a les fires "tradicionals". Clarament, aquestes fires s'estan tornant cada vegada més autosostenibles i atreuen a més galeries; mentre les economies d'aquests països creixin, aquestes fires creixeran.

- JDG: En els últims anys s'ha proposat a llatinoamericans per comisariar biennals "importants" com la d'Istanbul, Lió, Berlín o Manifesta. És això un signe de preferència pel "exòtic" o un augment de la professionalització del sector?

- No estem segurs que el terme "exòtic" per descriure el treball de Cuauhtémoc Medina com a comissari de Manifesta 9 o Juan A. Gaitán com a comissari de la 8ª Biennal de Berlín sigui adequat. La pràctica d'aquests comissaris és alhora global i "local" de la millor manera possible. Així que donar a entendre que els seus nomenaments responen a una espècie de desig del "altre" per part de les institucions de biennals europees redueix el seu treball a un tipus de curiositat del segle XIX. Però potser tingui raó en dir que el seu treball parla d'una creixent professionalització del sector. El món de l'art s'ha tornat més sofisticat a causa de la globalització de les dues últimes dècades, i els discursos dels artistes, comissaris i institucions de comisariado més complexos.

- JDG: Estan les noves perifèries aportant noves formes de pensar sobre el que pugues o ha de ser una biennal o fira d'art?

- Amb la proliferació de biennals (i fires d'art) des de principis de la dècada del 2000 ha sorgit una valuosa nova forma de pensar per part de les institucions de tots els racons del món de l'art sobre la naturalesa, l'estructura i la fi de les biennals. SITElines: New Perspectives on Art of the Americas és el títol de la nova sèrie d'exposicions de la biennal de SITE Santa Fe que es va dur a terme després de la nostra pròpia avaluació en profunditat del panorama general de la biennal. (SITElines comença al juliol de 2014 amb el nostre primer lliurament, cridada Unsettled Landscapes). El nostre procés va incloure la participació de destacats comissaris internacionals en una taula rodona per posar a prova les nostres idees sobre redirigir nostra biennal, centrada en l'art contemporani d'Amèrica. Després de discutir sobre la història de SITE en les biennals i el fenomen de la proliferació de biennals a nivell internacional, arribem a una nova sèrie d'exposicions que desenvolupa el llegat de la Biennal Internacional original de SITE, al mateix temps que modifica algunes de les deficiències i limitacions del model de biennal internacional. Amb SITElines intentem trencar el cicle de biennals que s'ha creat: el comissari de biennal internacional que "aterra" en una comunitat amb un compromís mínim en el context i el lloc; biennals que tenen poca o cap continuïtat entre elles; i recurrents "artistes de biennals" que llauren el seu camí a través del circuit internacional amb un treball semblant centrat en l'espectacle. Mitjançant el desenvolupament d'una nova sèrie de biennal centrada a Amèrica, l'establiment d'un enfocament d'equip i diverses veus pel comisariado, la creació d'una continuïtat entre les exposicions i el compromís dels nostres artistes i comissaris de passar més temps a la regió, dirigim alguns dels desafiaments de les biennals, destaquem la complexitat de la nostra història local i analitzem un món d'art i uns punts de vista que no s'expressen àmpliament dins del panorama de biennal internacional.

- JDG: Quin és el millor model de biennal? En la seva opinió, què biennals d'avui dia estableixen els estàndards i es consideren un punt de referència en aquest àmbit?

- Cada biennal té la seva pròpia intenció, context i estructura. Per a nosaltres, existeix un creixent desig de crear una exposició de biennal amb un enfocament comprensible que sigui pertinent i sensible al lloc, i que aquestes exposicions es desenvolupin amb estructures organitzatives que recolzin les noves perspectives, el compromís a llarg termini i una sortida de la previsibilidad del circuit de biennal del passat recent.

- JDG: Deu una biennal aspirar a ser global i convertir-se en una còpia d'una altra biennal, o deixar-se influir per les seves pròpies idiosincràsies locals?

- Molt poques biennals tenen la capacitat i els recursos per funcionar amb un abast veritablement global. En lloc d'aspirar a ser global, advoquem per un model de biennal que ofereixi un punt de vista o enfocament molt específic, i que alhora connecti de forma significativa amb la comunitat i la història locals. Aquesta aspiració és la que va guiar l'adreça de la nova sèrie de biennals de SITE.

Irene Hofmann és la directora de Phillips i la comissària cap de SITE Santa Fe, càrrec que ocupa des del 2011. Mitjançant el seu paper en SITE està augmentant l'amplitud i l'abast del programa d'exposicions de SITE, que inclou la reinvenció de l'exposició de la biennal de SITE com una nova sèrie de biennals relacionades centrades en l'art contemporani d'Amèrica. En l'última dècada ha comisariado noves comissions i exposicions individuals d'artistes com Joseph Grigely, Mungo Thomson, Enrique Martínez Celaya, Jason Dodge, Marjetica Potrc, Fabrice Gygi i Íñigo Manglano- Ovalle. També ha ocupat càrrecs en el Museu Contemporani (Baltimore), el Museu d'Art del Comtat d'Orange, el Museu d'Art de Cranbrook, l'Institut d'Art de Chicago, el Centre d'Art Walker i el Nou Museu d'Art Contemporani. Té una Llicenciatura en Història de l'Art de la Universitat de Washington (St. Louis) i una Llicenciatura en Història de l'Art Modern, Teoria i Crítica de l'Acadèmia de l'Institut d'Art de Chicago.

Lucía Sanromán és curadora independent i escriptora i viu i treballa entre Ciutat de Mèxic i Sant Diego, CA. El seu treball s'enfoca sobre la pràctica social i a explorar l'art i les seves relacions amb disciplines fora de l'art. De 2006 and 2011 va ser Curadora Associada en el Museum of Contemporary Art San Diego, on organitzo nombroses exhibicions. Va participar com conferencista en SITAC: estar-els-uns-amb-els-altres en Ciutat de Mexico, 2013. En 2012 Sanromán va rebre el 2012 Warhol Foundation Curatorial Fellowship per Citizen Culture: Art and Architecture Shape Policy, exposició he investigació organitzada pel Santa Monica Museum of Art que es presentarà al setembre 2014. Lucia és co-curadora, juntament amb Candice Hopkins, Irene Hoffman (SITE Santa Fe Director), and Janet Dees (Assistant Curator), SITElines.2014: Unsettled Landscapes, la biennal de SITE Santa Fe en Nou Mèxic.