Víctor Mira o la urgència de pintar a la Galeria Eude

La Galeria Eude de Barcelona presenta des del 14 de gener una exposició de Víctor Mira. La mostra estava programada fins al 15 de març però ha estat prorrogada fins al 5 d'abril del 2014.

Pel què sembla, Víctor Mira (1949-2003) va créixer mirant des de la finestra de casa seva les muntanyes del Julisbol. Potser per això, els auguris funestos i les presències estàtiques a l’horitzó, van singularitzar –com les calaveres– des de molt aviat la seva iconografia personal: la seva ombra allargada i fantasmal l’acompanyaven com al cèlebre caminant de Nietzsche. El punt de partida per endinsar-nos a la massa sovint obscura realitat artística de l’autor de Saragossa és exactament aquest: es tractava –deia el filòsof alemany– de renunciar al cel i als seus déus amb la temerària aspiració d’assolir una felicitat que només pot ser terrenal; més enllà del bé i el mal, ressona el tràgic cant del món que és un si a la vida que surt de les profunditats per «vagar a través de tots els tipus de dolor i, estimant-lo, perfeccionar el seu propi sofriment» (les paraules són del malaguanyat Wackenroder); unes profunditats tenebroses de les quals emergeix com un espectre el rostre ocult de l’individu, la seva veritable cara, la que porta inscrita el signe inequívoc de la soledat (per Mira, una creu).

És en aquest espai tenebrós on se situa la pintura de Víctor Mira: hi ha un lloc on el silenci s’esforça per trencar la fràgil frontera que el separa del brogit quotidià; no és un silenci qualsevol sinó l’absència de paraula, la impossibilitat de dir: només des de l’íntima convicció dels límits de la pintura hom pot imaginar construir un discurs que no parla, que s’interroga sistemàticament sobre la naturalesa de l’esdevenir. Mira negava el seu cognom. La seva pintura seguia un procés irreparable d’ocultament on ni tan sols la imaginació oferia una sortida raonable. Com a la millor tradició pictòrica espanyola, el negre era el gran protagonista. «La modernitat que hem conegut –escriu Toni Negri a la seva Carta a Giorgio– ens aniquila per la seva enorme quantitat de buit, per l’espantosa seqüència d’esdeveniments insensats, i tanmateix quotidians i continus, en la qual es presenta»; una modernitat que se somia profilàctica amagada rere l’asèpsia del píxel o de l’absurda virtualitat: la reivindicació de Mira, en aquest sentit, començava en la pintura. 

Humà, massa humà, celebrava incansable un banquet on el vermell i el negre adoptaven totes les seves formes, on la densitat del color s’endevinava orgànica, pantagruèlica, espessa com líquid vital a punt de coagular. I és que els quadres de Mira semblen encara avui fets amb fluids corporals: és ell qui s’abocava lentament en cada una de les seves obres. A base d’entrega, a basa de combustió ininterrompuda, no és estrany que, al final, el combustible s’esgoti: hi ha viatges que quan s’emprenen hom ja sap que no podrà tornar. Sigui com sigui, la indiferència institucional per una figura tan incòmoda resta una mica pal·liada per exposicions d’obra gràfica com les que li dedica la Galeria Eude del 14 de gener al 15 de març del 2014. 

L’exposició s’organitza conjuntament amb la Galeria Ignacio de Lassaletta i la Galeria N2 de Barcelona que homenatgen la figura de l'artista.

A les imatges, a dalt, "Hilatura". A sota, detall de "Cap".