La Menorca talaiòtica a la Tertúlia Bohèmia

Luciano Ainsa fou l’encarregat de guiar la xerrada de la Tertúlia Bohèmia de Sitges que ens va apropar a la cultura talaiòtica de Menorca d’on ell n’és originari i ufanós cavaller de Sa Roqueta.

Existeix un projecte perquè les restes arqueològiques menorquines (talaiots, navetes, taules i sales hipòstiles) siguin declarades Patrimoni de la Humanitat, ja des de l’any 1978 s’està gestant aquesta iniciativa que es preveu sigui una realitat vers el 2016. Luciano ens va explicar de manera ordenada i documentada les particularitats de les pedres menorquines, monuments arqueològics declarats Béns d’Interès Cultural. Va situar-los en el moment històric, aproximadament en el primer mil·lenni abans de Crist i en els seus antecedents culturals.

Menorca fou anomenada de diverses maneres, els fenicis li donaren el nom de Nusa, per les fogueres que els seus habitants encenien. Els grecs la designaven amb el nom de Melousa que vindria a voler dir terra de bestiar. Els cartaginesos foren els primers que varen establir relacions comercials prop del Port de Maó, el mateix nom de Maó prové de Magon, general cartaginès germà d’Hanníbal Barca. Els menorquins en l’antiguitat eren tinguts com a poble guerrer i foren famosos en tota la Mediterrània pel maneig de la fona, una arma defensiva i d’atac que es feia amb espart per llençar pedres a gran distància, actualment aquest art s’ha convertit en un esport popular a Menorca, el tir amb fona.

Els talaiots pròpiament dits són les torres troncocòniques construïdes amb l’art de la pedra seca, és a dir, sense argamassa ni ciment; són molt semblants als nurags de l’illa de Sardenya. La funció d’aquestes construccions no era només defensiva sinó que també era una mostra del poder i estan vinculats amb l’estructura social i religiosa dels habitants protohistòrics de l’illa. Les navetes realitzades també amb l’art de la pedra seca tenien una funció funerària i reben aquest nom per la semblança que tenen a les naus marines girades del revés, algunes aprofiten els desnivells del terreny i les cavitats o coves. És dona la circumstància que Blanca De Nicolàs va participar els anys ’80 en una campanya arqueològica al jaciment de Torralba d’En Salobre on es va trobar una escultura votiva en forma de brau. Sembla que el culte al brau era molt estès en tot l’àmbit de la Mediterrània i les Taules mateixes podrien representar el cap d’aquest animal, temut i venerat per les cultures antigues.

Luciano va ser exhaustiu amb les seves explicacions recorrent a les imatges i explicant anècdotes vivencials de quan era un “nin” i anava a jugar amb els seus cosins o d’excursió amb els seus companys d’escola. El canvi que ha sofert l’illa en cinquanta anys és significatiu i positiu en l’aspecte de recuperació del patrimoni. Els poblats talaiòtics foren habitats durant els períodes de romanització i islamització de les illes balears i alguns conserven els noms de corral o galliner a causa del seu us quotidià per guardar bestiar o aviram. Ja en el temps de debat o de tertúlia pròpiament dita es varen suscitar preguntes més generals entorn la història d’una illa petita, Menorca, que ha estat ocupada pels anglesos i que fins fa pocs anys era autosuficient i refractaria a ser moneda d’intercanvi o venuda al turisme massificat que ha desfigurat el caràcter de Mallorca, Eivissa o tanmateix la nostra costa. La xerrada ens va provocar a tots els oients un intens desig de conèixer l’illa verda, reserva de la biosfera, en directe. Luciano i Pere, que aquell dia celebraven deu mesos de casats, ens hi van convidar.