James Lambourne exposa al Casal Solleric

El Casal Solleric de Palma presenta del 20 de febrer al 27 d'abril del 2014 una exposició de James Lambourne. 

Una de les característiques intrínseques del paisatge és la seva mutabilitat i transformació, tant pel que fa a la seva aparença física com a la forma de ser percebut. 

Treballar avui des de i en l’entorn és la base d’un seguit d’artistes contemporanis que aborden la realitat a través del paisatge social, urbà, polític, social o mediàtic. El paisatge, un dels gèneres de major tradició en la història de la pintura occidental, s’ha convertit en un dels terrenys més propicis per a l’experimentació artística. Superades les avantguardes, ha passat a tenir unes connotacions ben diferents: de la representació i l’evocació ha derivat a la intervenció. “Aquest paisatge que quan et mors es mor” (Joan Salvat Papasseit) ens parla del món exterior, però també dels homes, de la seva mirada i dels seus valors. L’home deixa de ser observador per passar a ser modificador, mentre el paisatge és vist com un inventari d’accions humanes sobre l’espai. 

Aquest és el cas de James Lambourne (Londres 1956), artista multidisciplinari –instal·lat a Mallorca des del 1962 – que porta a terme intervencions efímeres. Pintor, gravador, dibuixant i escultor, la seva proximitat a la natura ha desenvolupat un vessant molt personal del seu treball: les seves creacions efímeres en el medi. Exemplificats en tots els objectes naturals i artificials reunits per ell, crea espais màgics i emblemàtics, imatges arcanes i primitives que són una metàfora de la diversitat. Com a resultat del seu interès per la natura, a través dels anys ha recopilat una gran col·lecció d’objectes trobats que empra per a les seves creacions escultòriques i ambientals, tot construint un terreny d’accions per estudiar i potenciar les relacions entre art i natura. L’eix central del seu treball és la creació d’intervencions, en què recull les experiències del land art, de l’art públic i d’altres comportaments heterogenis que han utilitzat el territori i la naturalesa com a pretext per a la creació artística. 

En sintonia amb l’obra de Joan Miró, l’artista harmonitza el singular i l’universal, el microcosmos i el macrocosmos, el passat i el present. El seu concepte unitari de l’ordre intern de la natura es correspon, així mateix, amb la visió respectuosa amb la creació que impregna tota la producció mironiana. Com Miró, manipula elements naturals que reconeix com a obres en si mateixes: recull pedres que passen a ser escultures, descobreix figures antropomòrfiques en troncs erosionats pel mar, dibuixa constel·lacions damunt de sorra per contextualitzar el fragment en la totalitat universal. Composicions en forma de cercles, esferes, el·lipses, túmuls... recuperen la memòria simbòlica més ancestral i revaloren els valors plàstics de la naturalesa. La combinatòria lul·liana i l’obra del filòsof Ramon Llull no escapa a la reflexió artística de Lambourne, i tampoc la recreació mitològica i la relectura de ritmes musicals. 

Les seves intervencions s’articulen envers dues idees bàsiques: la primera en relació amb el propi concepte de paisatge i la segona en com aquest es “construeix”, de la mateixa manera com ho han fet altres artistes de renom internacional (Robert Smithson, Ricard Long, Jan Dibbets, David Nash, Ulrich Rückriem, Hiroshi Sugimoto, Gerard Richter). Tots ells tenen diferents maneres d’interpretar el paisatge des d’una creació cultural i des d’una voluntat estètica, atès que el concepte filosòfic de paisatge s’ha anat reexplorant i redefinint constantment.

L’exposició que presenta Lambourne al Casal Solleric de Mallorca mostra una obra madura, resultat d’anys d’investigació sobre les relacions entre art, natura i paisatge, per demostrar com s’ha construït la idea de paisatge en l’imaginari artístic i de quina manera s’ha recuperat el seu concepte en la contemporaneïtat.