"Icerberg. La realitat invisible" a la Fundació Godia

Tot seguint amb el projecte engegat per la Fundació Godia, en què es vol posar èmfasi en la importància del col·leccionisme privat en la conservació i difusió del patrimoni artístic, l’exposició Iceberg. La realitat invisible –que es podrà veure fins al 18 de maig– se’ns presenta com una col·laboració entre la fundació amfitriona i la col·lecció privada Cal Cego, una de les col·leccions més importants d’art contemporani del nostre país.

Cal Cego no és una col·lecció més, reconeguda recentment pels premis GAC al col·leccionisme (2011) i ACCA a la millor iniciativa patrimonial (2013), es defineix com una col·lecció nòmada, sense seu permanent, que treballa no només en l’adquisició i catalogació de peces artístiques, sinó en la creació de sentit, en la seva relació amb els artistes contemporanis i en l’estudi de la creativitat del present, fidel a la voluntat de ser protagonistes del moment en què viuen, amb totes les contradiccions i les incerteses que es poden derivar d’una proximitat temporal que alhora els serveix de motor. Nascuda l’any 2006 a partir de la col·lecció privada de Roser Figueres i Josep Inglada, Cal Cego, actualment amb més de 400 obres, té la ferma voluntat de transcendir l’àmbit domèstic i esdevenir un patrimoni cultural reflex de la seva època, a més d’un fòrum de formació i investigació sobre la creació contemporània.

Iceberg mostra, com el seu nom indica, només una petita part de la col·lecció privada Cal Cego, una selecció acurada de diàlegs encreuats realitzada per la comissària i directora artística de la col·lecció, Montse Badia, que, a partir de dues obres-contrapunts de la Fundació Godia: un oli del pintor barroc Juan van der Hamen i una obra de Lucio Fontana Concetto spaziale. Atese (1966), ens interpel·la sobre les imatges i els seus múltiples significats.

En la mostra, les imatges de les peces se’ns apareixen com a espectres, testimonis equívocs, enginys conceptuals, mitologies congelades. Des de les arquitectures fantasmagòriques representades per Santiago Sierra i Stan Douglas, passant pels petons enverinats de Douglas Gordon, fins a arribar al petó fossilitzat d’Andreas M. Kaufmann. Es conjuguen les frases plenes d’enginy i de lírica de Dora García, Javier Codesal i Douglas Gordon, així també es juga amb realitats que es capgiren, com ara l’inquietant arbre invertit de Rodney Graham, mentre que Christine Borland n’extreu el suc d’un (en aquest cas del pomer que va inspirar Newton) o Tacita Dean ens fotografia el seu Baobad en una relectura sobre els mites i el temps.

Iceberg també se’ns fa present com allò que no ha estat mai, pura il·lusió. Els cartells de pel·lícules basades en guions de l’escriptor Georges Pérec que mai es van filmar d’Ignasi Aballí; Jeff Wall fotografia escenes de violència amb regust cinematogràfic o Pierre Huyghe mostra una història d’animació amb marionetes que pertany a un projecte fallit de la història de l’art contemporani.

Aquest recorregut per Iceberg emergeix per qüestionar-nos sobre les imatges, sobre el que ens mostren i el que ens amaguen, sobre de quina manera les hem de contemplar i com les hem de llegir o comprendre i a l’entorn de quin és el paper de l’art enmig de la ingent quantitat d’imatges que ens rodegen en l’actualitat.

A la imatge, detall d'"Arbre invertit" de Rodney Graham.