Localitzat i descobert el micvé de Girona

Al Museu d'Història dels Jueus de Girona s’ha presentat públicament la descoberta de les restes del "micvé" (bany ritual jueu) del segle XV, en un acte en el que hi han participat l’alcalde de Girona, Carles Puigdemont; l’ambaixador d’Israel a Espanya, Alon Bar; el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell; l’arqueòleg de la Universitat de Girona, Jordi Sagrera; i la directora del Museu d’Història dels Jueus, Sílvia Planas.

Els resultats de la recerca arqueològica i de la documentació, permeten afirmar que estem davant les restes del bany ritual o micvé que la població jueva de Girona va utilitzar des del 1435 fins al moment de l’expulsió. Aquestes troballes posen de manifest la importància del patrimoni jueu gironí i atorguen un nou grau d’interès cultural i turístic al call, situant Girona, altre cop, en el punt de mira internacional.

En el seu parlament, l’alcalde de Girona ha destacat que a partir d’aquesta descoberta “que no només té un valor estrictament material”, “abandonem l’especulació i pugem al nivell de certesa”. D’altra banda el conseller Mascarell ha remarcat que la troballa “és una contribució decisiva al patrimoni català d'origen jueu, en el qual Girona és peça fonamental. Un patrimoni en què Catalunya té una xarxa de ciutats amb patrimoni material molt destacat, des de Santa Coloma de Queralt a Besalú, Tàrrega, Barcelona o Tortosa, entre altres”. Finalment, l’ambaixador Alon Bar ha explicat la importància del micvé com a símbol de la continuïtat jueva i ha aprofitat per “felicitar no només la troballa de més testimonis físics de la presència jueva, sinó per haver-ho celebrat”.

L’estiu de 1492 l’expulsió decretada pel rei Ferran contra les comunitats jueves va obligar la comunitat gironina a vendre’s la sinagoga amb els espais comunitaris circumdants. Gràcies als documents de venda conservats als arxius, s’ha ubicat l’emplaçament de la sinagoga a la zona nord-est de l’actual Centre Bonastruc ça Porta, al nivell del pati superior.

El contingut d’aquests documents ens informa que en aquest indret hi havia “les escoles (sinagoga) de l’aljama dels jueus, i de les dones dels jueus de Girona, on s’hi fa l’ofici segons el ritus jueu, i l’hospital i els banys situats dins del call jueu”, tot en estances diferenciades, però unides entre elles i amb unes afrontacions molt clares, que no permeten dubtes sobre el punt en el qual s’ubicava tot el complex. En aquest indret, la configuració de l’espai conegut com a cisterna ha estat tradicionalment objecte d’interpretacions diverses, entre les quals, la de micvé o banys rituals de la sinagoga fundada el  1435.

Davant l’evidència documental, l’equip d’arqueòlegs de la Universitat de Girona, dirigits per Jordi Sagrera, que ja s’havien ocupat d’anteriors prospeccions al call, ha portat a terme una nova intervenció arqueològica, efectuada en aquest entorn entre els dies 10 i 21 de febrer de 2014. Els resultats de la mateixa aporten dades rellevants sobre l’estructura original i el context cronològic.

Ara es pot assegurar que les parets que l’envolten per migdia i ponent són una obra del segle XVII amb reformes posteriors que res hi tenen a veure. Tanmateix, ambdues s’assenten directament sobre murs més antics d’origen medieval. Així, al segle XV, juntament amb el mur de façana del carreró de Sant Llorenç, al nord, i el de partió de finca veïna, a llevant, tancaven una piscina rectangular, que no pas una cisterna, amb una fondària de 1,50 metres de profunditat. S’hi accedia per mitjà d’una llinda llarga i baixa disposada en xamfrà a l’angle sud-oest i un replà de lloses de pedra que facilitava l’accés a l’aigua.

La piscina comunicava directament amb una petita cambra adjacent ubicada a la banda de ponent de la qual se n’ha descobert el mur de tanca occidental i el paviment original de toves rectangulars. Plegades conformaven un conjunt unitari i perfectament estanc al qual s’entrava per una única porta oberta a la paret de migdia. Se’n conserva la llinda i l’arrencament dels brancals. La piscina s’alimentava de l’aigua procedent d’un dipòsit situat a uns dos metres al sud d’aquella porta, espai que, aleshores, probablement funcionava com un pati a cel obert.

El dipòsit, una altra nova descoberta, és una estructura d’obra delimitada per murs de pedra i morter. Presenta una planta rectangular de 110 per 160 cm i una fondària de 50 cm recoberta íntegrament per un revestiment acurat de morter hidràulic (opus signinum). El fons no és pla sinó que marca un desnivell cap a tramuntana i aboca a un forat de desguàs que travessa la paret nord del dipòsit en direcció a la sala de la piscina. Tot el conjunt d’estructures documentades es van amortitzar i colgar entre finals del segle XV (el dipòsit) i mitjan segle XVI ( la sala adjacent a la piscina).