Montecarlo homenatja les famílies del circ

Com cada any, el festival internacional del circ de Montecarlo sorprèn el món de l’art i de l’espectacle amb una reunió d’artistes i de proeses humanes simplement excepcional. Quan el 1974 el príncep Rainier III va crear el festival, ell volia ajudar el circ i fer-lo tornar a viure la passió del passat. Ara, del 16 al 26 de gener, el festival de Montecarlo ha arribat a la 38a edició i aquest any els esdeveniments han estat especialment dedicats a fer un reconeixement a les famílies del circ. Perquè el circ és una qüestió de família amb una transmissió interna del saber de generació en generació. A Catalunya, la família Raluy és un bon exemple d’aquesta superació generacional, que avui presenta ja la quarta generació.

No hi hauria prou espai en un article per recordar les més emblemàtiques famílies del circ, des de la Napoleon Rancy, fundada el 1856, que va sobreviure fins a la mort accidental de Dany Renz, marit de l’última Rancy, Sabine, aixafat per un elefant el 1972, fins als Schumann, Gruss, Houcke, Bouglione, Knie, Palmer, Amar, Orfei o Togni. A Montecarlo és normal veure la segona o la tercera generació de domadors, acròbates i altres especialitats, i encara ho és més des de fa tres anys, perquè s’hi celebra el festival New Generation, en què els més petits, sovint sorgits de les famílies del circ, es preparen pel futur. 

Entre els números d’aquest any, la cinquena generació de la família Faltyny, de la República Txeca, hi ha mostrat acrobàcies, malabarismes i equilibris, amb els quals ha demostrat una versatilitat elaborada des de la infància. La cinquena generació de la família portuguesa d’Angelo Muñoz hi ha portat pallassos i otàrids, mentre que Tom Dieck, de la quarta generació de la família alemanya, hi ha presentat un excepcional grup de feres mixtes de gran bellesa, amb dos ligres (barreja de tigre i lleó), un tigre de color albercoc i un lleó mascle blanc. 

No cal dir que en el debat actual sobre la presència o l’absència d’animals en el circ d’avui, Montecarlo ha pres partit i ha defensat sempre els números d’animals d’alt nivell i qualitat, amb les millors mesures de protecció, d’higiene i d’alimentació, per assegurar la felicitat del grup. És evident que aquests arguments no tancaran el debat, però mentrestant la bellesa plàstica i la proesa col·lectiva hi són. S’han pogut veure a Montecarlo 36 cavalls en una pista, portats per Vinicio Togni-Canestrelli, de la família Togni, amb un carrusel formant cercles concèntrics i organitzant figures autònomes segons els colors dels animals. Era tan gran la plasticitat d’aquest número que un espectador, veí meu, m’ha dit que hi veia els cavalls prehistòrics de la cova de Lascaux! I encara hauria de parlar dels elefants de la família de Joy Gartner o dels gossos de Rosy Hochegger.        

Un dels més cèlebres il·lusionistes del moment, Hans Klock, dels Països Baixos, ha tornat a portar la gran il·lusió de la màgia a Montecarlo fent desaparèixer dones, manipulant cartes o creant insòlites levitacions. Una vegada més, Montecarlo sap combinar la modernitat del circ contemporani amb les formes més tradicionals del circ històric, i porta al més alt nivell l’experiència plàstica de l’art de l’instant.

A la imatge, carrusel de cavalls de la família Lida Togni.