Joan Colom, un mirall de l’estat de la qüestió patrimonial de la fotografia

L’exposició Joan Colom. Fotografies 1957-2010. Jo faig el carrer –que es podrà veure fins al 25 de maig– és una resposta a la incorporació recent al MNAC del fons fotogràfic d’un dels autors més reconeguts del patrimoni artístic català, el comptable reciclat a fotògraf de caps de setmana Joan Colom i Altemir. Sota l’anunci de la primera gran retrospectiva –malgrat que no cal oblidar exhibicions prèvies com ara la celebrada a la Fondation HCB de París el 2006, amb la col·laboració de la Fundació Foto Colectania–, la mostra posa l’accent inèdit en l’estudi de fons i en l’exhibició de les fotografies més recents de Colom en color. 

Més enllà de les imatges del Raval, conegudes i reconegudes des de fa anys, l’exposició resulta interessant pel fet de revelar les múltiples lògiques que estan actives actualment en el camp cultural català de la fotografia. Per una banda, l’èxit historiogràfic dels fotògrafs documentalistes del franquisme, que se suma al veterà de la fotografia retratística del XIX, en vies de recuperació des de la dècada dels 70, i del fotoperiodisme de la Guerra Civil espanyola del qual el mateix MNAC ha estat partícip amb un seguit d’exposicions provinents de l’International Center of Photography. En paral·lel a aquesta qüestió, trobem el perfil dels estudiosos per a cada període historiogràfic, arxivers, col·leccionistes i professorat universitari per al primer bloc, igualment arxivers però també antropòlegs i periodistes per al segon i, finalment, col·leccionistes i fotògrafs contemporanis –en el present cas, Jorge Ribalta n’és el comissari– per a aquest últim, el de la fotografia documental i la seva vinculació a l’imaginari urbà, protagonista recentment d’altres exposicions, com ara les dedicades a Leopold Pomés a la mateixa Foto Colectania. Per acabar, cal subratllar la voluntat d’institucions públiques de procurar salvaguardar un patrimoni fotogràfic local, víctima de desatenció durant dècades, que ara es veu ressituat a primera línia d’atenció pública com a mesura correctiva urgent. Així s’explica la preservació del fons Xavier Miserachs al Macba o del fons Colom mateix al MNAC, que se suma a la cessió temporal del fons Oriol Maspons. Un procés que té lloc, no per casualitat, en paral·lel a l’envelliment i desaparició de la majoria d’ells. 

Sobre la taula queden moltes qüestions pendents, tant des d’un punt de vista d’anàlisi i crítica historiogràfica com d’acció patrimonial. Més enllà del conjunt de les fotografies i de la càrrega historicodocumental que des de l’òptica contemporània s’aplica –i aquí no es pot oblidar l’efecte pantalla que de l’avui projectem en l’ahir–, caldria, per exemple, una anàlisi més madurada i complexa de l’organització pròpiament social d’aquest conjunt de fotògrafs, vinculats els uns als altres a través d’AFAL o de l’editorial Lumen i que revela l’estat del camp fotogràfic en els anys del franquisme. Igualment, i en termes patrimonials, queda pendent abordar amb profunditat altres fotògrafs que no van trobar-se a l’epicentre del moviment documentalista espanyol però que van ser actius, com és el cas, per citar-ne un, de Carles Fontserè, recuperat recentment per l’aparell cultural gironí.

A la imatge,  El carrer, cap a 1960/61. Joan Colom. Museu Nacional d’Art de Catalunya.