Escamoteig de la realitat

No voldria magnificar gaire les coses, però potser a l’exposició de Lúa Coderch, comissariada per Oriol Fontdevila, a l’espai 13 de la Fundació Miró –que es pot veure fins al 16 de març– no s’hi podria entrar sense haver llegit prèviament el projecte que l’organitza. Si es fa d’una manera directa, el que s’hi veu i s’hi troba depèn dels dies en què hom hi accedeix. Els elements en joc potser són, en línies generals, els mateixos però diferentment proposats segons la voluntat o el projecte de l’autora; en aquest sentit, si el visitant fos conseqüent, s’obligaria a passar-hi cada dia. Original, però els temps que corren i l’emplaçament urbà de la Fundació no permeten ser-ho. Tanmateix, en una primera percepció, i sembla, per les següents, la constant són uns suports metàl·lics, amb material i vidre de bona qualitat, que determinen unes vitrines (llàstima dels fermalls de seguretat, de ferreteria banal), espais o volums vidriats en què es mostra material fotogràfic o informatiu, la intenció del qual cal interpretar després de llegir el que es diu en un plec de diari de color rosaci deslluït (el propi de les informacions de circumstància) amuntegat al costat d’una tanca metàl·lica en ziga-zaga que arriba fins al sostre. El conjunt de l’espai expositiu, exceptuant la tanca –de color industrial alumini plom–, és d’un blanc elèctric reflector. Darrere el clos hi ha, a consciència, el que, segons projecte, voluntat, capritx i intenció de l’artista, s’hi anirà  exposant. 

Aleshores hom queda perplex que en un espai sagrat d’art –encara que sigui contemporani i beneït per l’excels Joan Miró– es mostri aquella insignificança; però els experts conscients ja estem molt escamats i hom comença a reflexionar, llegir el que s’ofereix a la vista i a mà, i hom comença a alliçonar-se de les idees plàstiques que s’han de veure plasmades a l’espai 13 de la Fundació Miró, previst pel fundador per a les innovacions que hi aportessin els joves creadors. 

En aquestes elucubracions de representativitat, aquí potser hauríem de plantejar-nos fins a quin punt l’àmbit del disseny es bifurca en dos vessants estètics, aquell que s’orienta ver l’expressió de sentiments i de sensacions personals (absolutament subjectius) i aquell altre que se sent orientat vers la creació o obtenció de formes que mostrin allò que es vol dir o representar objectivament, en principi vàlid simultàniament per tot observador; és a dir, l’art, per un cantó, o el disseny, per l’altre. És clar que el fet de trobar-nos a la Fundació Miró facilita o precipita més vers la visió o percepció artística que no pas la de disseny. Per sort, però això ho ha d’aportar el visitant. El títol global de l’exposició, La muntanya màgica, t’inclina vers un món de poètica mancada, de la societat decadent de Thomas Mann (autor, també, de Mort a Venècia, no ho oblidem) i aquest contingut podríem intentar projectar-lo al que veiem. 

Però ara, ja refets de l’ensurt sensible, sabem que tot plegat és una representació plàstica d’un present que es considera insignificant, perquè tot ja hi és previst prèviament; que la muntanya màgica no és la literària sinó l’estricta de Montjuïc on es fan moltes coses preparades que es vol que es vegin enquibides a la muntanya però que en realitat no són res més que projectes polítics per “distreure la ciutadania”: tant els jardins de Forestier, les arquitectures de l’exposició del 29 o els Jocs Olímpics del 92, que no foren res més que un foc d’encenalls que només hauria calgut que fossin presentats per pantalla, per la sospita de si tot plegat no és altra cosa que una virtualitat. 

Només voldria afegir-hi que l’autora –d’estricte cognom català (ho assenyalo només per allò de colonitzats i/o colonitzadors– és nada a Iquitos, 1982, a l’Amazònia peruana. Allà potser sí que des que hi arribaren els colonitzadors la realitat, per als seus habitants natius, ha esdevingut una virtualitat total.

A la imatge, El passeig de la torxa és un teorema. Enunciat més demostració. Lúa Coderch. Espai 13 de la Fundació Miró.