Genealogies d’artistes

Per a un artista és tan important que el seu treball sigui conegut, reconegut i benvolgut com que sigui degudament contextualitzat, que pugui formar part de tota una genealogia, que es pugui traçar una continuïtat en la seva trajectòria, enllaçant-la amb artistes anteriors i també amb artistes de generacions posteriors. Cinc casos agafats de diferents moments i contextos poden servir per evidenciar aquest fet: 

Cas 1: a Alemanya, els professors de les escoles d’art acostumen a ser artistes en actiu que poden apropar els seus alumnes a la realitat del món de l’art. No només això, sinó que els futurs artistes especifiquen en els seus currículums el nom del tutor amb el qual han seguit els seus estudis. No és casualitat, doncs, que es pugui parlar d’una Escola de Düsseldorf, amb professors com ara els Becher, entre els alumnes dels quals hi ha Andreas Gursky o Thomas Ruff, entre d’altres, que alhora poden exercir de professors en el mateix àmbit. 

Cas 2: l’any 2004, Pierre Huyghe signa un article en un número especial de la revista Artforum dedicat a l’art pop, que titula Garden Party. En aquest text, Huyghe se centra en The Factory, l’estudi d’Andy Warhol a Nova York, un lloc de trobades i col·laboracions. Huyghe subratlla els aspectes més propers a les estètiques relacionals –els llocs de trobada, intercanvi i experiència–, categoria en la qual ell mateix estava inclòs. D’aquesta manera, la relació Warhol i jo quedava establerta, i a més en una revista tan influent internacionalment com és Artforum. 

Cas 3: Gabriel Orozco coneix la importància de parlar amb altres artistes, i durant molt temps va organitzar tertúlies i trobades a la seva casa de Mèxic. Quan l’any 2000 el treball de Gabriel Orozco comença a tenir una certa visibilitat i li proposen presentar una exposició extensa del seu treball al Museu Tamayo de Mèxic, Orozco no busca un comissari de renom per treballar amb ell, sinó que busca un grup de comissaris acabats de sortir de la universitat. Com sovint li agrada comentar a l’artista Antonio Ortega a propòsit d’aquesta anècdota, no deixa de ser una manera eficaç d’assegurar-se l’agraïment i un lloc com a referent per a les generacions posteriors. 

Cas 4: Jorge Oteiza és el gran referent per als artistes bascos, a favor o en contra, com a pare al qual cal seguir o com a pare al qual cal matar; la majoria dels artistes que treballen al País Basc han analitzat, debatut i discutit el seu treball i el seu llegat. 

Cas 5: a Catalunya costa establir genealogies. Parlem de grans noms aïllats com ara Miró, Dalí o Tàpies. Miró va voler crear el Centre d’Estudis Avançats a la Fundació Miró pensant en generacions més joves. En canvi, una genealogia a partir de Tàpies resulta difícil de traçar. Amb Muntadas o Aballí trobem un inici d’actitud oberta i dialogant en relació amb els artistes més joves. No obstant això, rastrejar una genealogia que comenci en la segona meitat del segle XX és un problema encara no resolt. 

De vegades traçades per la historiografia, en altres ocasions pels seus coetanis o pels mateixos autors per forçar la pertinença a aquesta genealogia desitjada o per discutir amb els seus antecessors més propers. El que evidencien aquestes relacions és la seva importància en la trajectòria dels artistes i en la creació de context.

A la imatge, "Mirar, veure, percebre" d'Antoni Muntadas.