El col·leccionisme i el teixit museològic del territori

Alexandre Cirici i Pellicer iniciava el llibre Museus d’art catalans (Edicions Destino, Barcelona 1982), amb les següents paraules: “La història general  dels museus d’Europa arrenca de les col·leccions principesques que prenen cos amb el renaixement i són ampliades per les corts reials de l’època bàrroca. Després de la revolució burgesa, es desenvolupen els museus d’aquest nom, amb  criteri científic, com un dels instruments d’educació assumits per l’Estat. Catalunya perdè la cort reial pròpia al segle XVI… Però la vitalitat del país ha lluitat per superar aquests handicaps conscient de la importància dels testimonis del passat com a element de cohesió importantíssim de la comunitat, al servei de la seva continuïtat històrica.”

La vitalitat del país en l’àmbit museístic es visualitza arreu de la nostra geografia amb els nombrosos exemples de museus històrics, temàtics i monogràfics que han nascut a partir d’alguna col·lecció  privada. Museus de diferents mirades, realitat i mides que, a banda de possibles mancances i limitacions, han jugat tots i cadascun un paper en la conservació del nostre patrimoni i de la nostra memòria històrica. Una clara mostra de com el nostre país ha salvaguardat el propi coneixement a partir de l’esforç privat per arribar allà on no arribava la part institucional, durant segles adversa.

Aquests diferents projectes museístics sorgeixen a partir de les variades tipologies de col·leccions que Daniel Giralt-Miracle en el catàleg de l’exposició Col·leccionistes d’art a Catalunya (Barcelona, 1987) analitza amb claredat: “Allò que mou un col·leccionista a aplegar un determinat nombre de coses tot cercant una unitat de conjunt són les raons del gust, de la curiositat i les financeres o patrimonials... Hom pot ser un col·leccionista passiu, simple atresorador d’objectes o d’obres d’art... o un col·leccionista creatiu, prospectiu, substantivador d’una determinada compilació d’obres que, sota una mateixa divisa, arribi a donar nom a la pròpia col·lecció.”

Així trobem el col·leccionista substantivador, que va adquirint les obres per al seu gaudi personal i el seu interès per les obres d’un determinat període. D’aquesta mirada particular sorgeix la col·lecció que representa la pintura catalana de la primera meitat del segle XX del Museu de Montserrat. Podríem considerar aquest museu, en realitat, una suma de museus, que mostra aquesta part de la història de la pintura catalana a partir de les obres de la col·lecció Sala de Barcelona, que fou donada en llegat al monestir de Montserrat. Josep Sala (1875-1980), empresari tèxtil, va iniciar el 1906 la seva col·lecció comprant tres obres directament a Nonell i la va anar fent créixer de manera continuada fins a la seva donació al monestir de Montserrat, l’any 1967, malgrat que una de les clàusules de la donació manifestava el desig que les obres no sortirien del domicili del col·leccionista fins després de la seva mort. ww.museudemontserrat.com

Un altre tipus de col·leccionista, més lligat al seu entorn directe i al seu treball, és el del pintor Jaume Morera, que tingué la idea de crear un museu per a la seva obra, la del seu mestre i la dels seus amics. D’aquesta manera naixia el museu que porta el seu nom a Lleida, Museu d’Art Jaume Morera, tot cobrint una mancança creada a partir de la tendència que sovint fa oblidar l’interès pels artistes locals. www.mmorera.paeria.es

El col·leccionisme de les institucions ha creat entitats com ara el Museu d’Art de Tarragona, sorgit de la iniciativa de la Diputació de Tarragona amb la intenció de conservar i mostrar el patrimoni artístic d’aquesta institució. L’adquisició, els anys seixanta, de la col·lecció d’obres de l’escultor Julio Antonio va anar creixent amb la compra d’altres col·leccions artístiques fins a configurar un important patrimoni artístic que finalment es va optar per posar a l’abast de la ciutadania. També com a col·leccionisme institucional podem parlar del Museu d’Art de Girona, nascut d’un conveni signat l’any 1976 entre la Diputació de Girona i el Bisbat per mostrar de manera renovada les col·leccions del Museu Provincial de Belles Arts i del Museu Diocesà. En algunes iniciatives, com la del jove Museu d’Art de Cerdanyola, convergeixen petites col·leccions que s’apleguen per formar una unitat amb obres de petits col·leccionistes i configuren, sota l’aixopluc institucional, un museu que permet descobrir una part de la història poc coneguda de la seva ciutat. www.diputaciodetarragona.cat/mamt. www.museuart.com www.cerdanyola.cat

Un exemple de col·leccionista més acumulatiu és el protagonitzat per Víctor Balaguer (Barcelona 1824 – Madrid 1901), considerat un dels polítics i escriptors catalans més importants del segle XIX. Entenia que la construcció d’un país s’havia de fer simultàniament des de tots els terrenys. Amb la voluntat d’oferir al públic les seves múltiples  col·leccions, va encarregar a Jeroni Granell un dels primers edificis públics construïts a Catalunya amb finalitats museístiques, la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú). El fons estava format per objectes procedents tant de Catalunya com d’altres cultures, destacar molt especialment del món egipci, fet que convertia part de les sales en mostres de curiositats exòtiques. www.victorbalaguer.cat

D’un mateix tipus de col·leccionisme va sorgir el Museu d’Es Baluard (Ciutat de Mallorca). Inaugurat l’any 2004 i creat per mostrar les col·leccions de l’editor de premsa i creador de la Fundació d’Art Serra, amb una destacada participació de les institucions públiques balears en la construcció del museu, ha estat testimoni de les difícils relacions entre el públic i el privat. www.esbaluard.org

En un àmbit privat, i un cas especial de museu dins aquest grup, trobem el Museu del Modernisme Català a Barcelona, sorgit com a resultat del col·leccionisme a partir d’una tasca professional continuada durant més de 40 anys d’activitat dels antiquaris i galeristes Fernando Pinós i Maria Guirao. Aquest museu, és una col·lecció heterogènia d’obres de mobiliari, pintura, escultura i arts decoratives, presentada en dues plantes i possibilita una interessant mirada al modernisme català.www.mmcat.cat

El Museu de l’Empordà de Figueres, creat el 1946, per l’Ajuntament també és un bon exemple de mixtura de col·leccions. Les de l’Institut Ramon Muntaner (s.XIX), una donació del Museu Prado, del polític Rubaudonadeu o els llegats de Concepció Santaló, Moncanut o de l’escultor Frederic Marès. www.museuemporda.org

Els Museus a Sitges, el Maricel i el Cau Ferrat, són emblemàtics. El Cau Ferrat va ser la casa-estudi de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861; Aranjuez, 1931), una de les figures més destacades del modernisme català. De retorn d’un viatge a Itàlia, el 1892 va comprar un parell de casetes de pescadors enfilades sobre la costa, i va encarregar a l’arquitecte Francesc Rogent que hi construís un nou edifici. www.museusdesitges.com

Un altre exemple és el Museu d’Art Modern de Ceret, capitenejat durant més de dues dècades per Josefina Matamoros, i que és el resultat de les estades dels més grans artistes del segle 20 a la ciutat i els seus voltants. Del Cubisme a l’Escola de París, del Nou Realisme al Support-Surface. Un museu que va ser creat el 1950 pels pintors Pierre Brune i Frank Burty Haviland. El seu estatus ha canviat de museu municipal, fins el 2004, a Establiment Públic de Cooperació Cultural, gestionat per la localitat de Ceret, el Consell General dels Pirineus Orientals i la regió Llenguadoc-Rosselló. Exposicions temporals alternen art modern i contemporani. www.musee-ceret.com

La realitat actual, més homogeneïtzadora, no ens pot fer oblidar l’esforç d’aquests col·leccionistes, que han treballat des del territori i pel territori i que, amb la seva aportació i la seva tasca, han teixit equipaments que representen un pas més per al no oblit.

A la imatge,  Júlia amb barret i para-sol de Ramon Casas. Cap al 1919. Museu del Modernisme Català.